Ramon Pico i Campamar any conmemoratiu

Notícies

Horaris de les Jornades sobre Ramon Picó i Campamar

Jornades sobre Ramon Picó i Campamar

NOTÍCIES

Programació

Activitats commemoratives i divulgatives

Activitats realitzades el 2015 i 2016

29-10-2015

Declaració any 2016 Any Ramon Picó i Campamar segons acord unànime del Ple

Novembre 2015

Adhesió de les principals institucions entitats culturals illenques a la commemoració

Gener 2016

Punt de Llibre i Calendari

Febrer 2016

Creació Comissió Organitzadora

Febrer 2016

Web informativa

12 de març 2016

Concert inaugural i recital poètic

Juliol 2016

Acte Homenatge Ramon Picó festes patronals

Octubre 2016

Jornades d'Estudis: Ramon Picó i el seu temps històric

Octubre 2016

Visita guiada Pollença: Itinerari vital, polític i literari I

Previsió d’activitats a realitzar el 2016

Novembre 2016

Publicació monografia dedicat a la vida i l’obra de Ramon Picó i Campamar

Novembre 2016

Realitzar una exposició didàctica i itinerant relativa a Ramon Picó i Campamar

Programar visites guiades a l’exposició, especialment adreçades als escolars

Novembre 2016

Editar material didàctic adreçat als escolars, relacionat amb Ramon Picó

Novembre 2016

Visita guiada Barcelona: Itinerari vital, polític i literari II

Desembre 2016

Editar un còmic per divulgar entre els joves els trets més significatius de Ramon Picó

Desembre 2016

Publicació de les Actes de les Jornades d’Estudis sobre Ramon Picó i el seu temps

Desembre 2016

Realitzar una pel·lícula documental sobre Ramon Picó

[...]

PROGRAMACIÓ

BIOGRAFIA

Biografia

RAMON PICÓ I CAMPAMAR

Detall biogràfic

Ramón Picó i Campamar va néixer a Pollença el 1848 i morí a Barcelona el 1916. El 2016, per tant, és el centenari de la seva mort.

A partir dels onze anys fixà la seva residència a la ciutat comtal. Després de molts d’anys de patir una vida laboral precària, el 1883 es convertí en secretari particular, apoderat i home de confiança del comte Eusebi Güell. Superava d’aquesta forma els seus orígens humils i la discriminació que encara patia a la seva terra natal pel fet de ser descendent de conversos (xuetes), com va comprovar entre 1869-1872, quan retornà temporalment al seu poble.

De totes formes, no va rompre mai els lligams amb Mallorca, com ho demostra el llibre de firmes del Puig de Maria i, especialment, l’abundant correspondència conservada amb molts d’illencs, com són els casos dels pollencins Miquel Costa i Llobera i Joan Albis Bennàssar o de Tomàs Forteza. A més, les cartes conservades ens donen referències indirectes del bastiment de tota una xarxa de relacions que implicava molts d’altres connaturals. Per a tots ells sempre va tenir la mà estesa per ajudar-los en tot el que podia pel sol fet de residir a una gran ciutat i per l’ampli abast de les seves relacions socials. En aquest sentit, no es pot descartar, tampoc, que fos la seva relació amb Antoni Gaudí la que possibilitàs l’actuació de l’arquitecte a la Seu de Mallorca. Fins i tot comprà, a principis del 1900, la casa pairal dels Cifre de Colonya al carrer de Mallorca de la seva vila natal, on pensava retirar-se i on, mentrestant, feia estades als estius.

La importància de Ramon Picó resideix en la seva obra literària i en el camp de la política del seu temps.

Ramon Picó com a literat

En primer terme, Ramon Picó destacà com a poeta i dramaturg. De tal forma que pot ser considerat un dels autors més representatius del romanticisme i de l’etapa final de la Renaixença catalana. Des del 1867 participà en els jocs florals de la ciutat comtal, on fou premiat en set ocasions i on obtingué el títol de Mestre en Gai Saber.

Dins l’estètica romàtica conreà sobretot el romanç històric, bé de to arcaïtzant o bé narratiu, influït per les cançons populars. Això es pot observar en la poesia, com en “Visca Aragó” del 1874 o “Canamunt i Canavalls”. Els anys 70 es féu un nom com a poeta i va rebre un premi extraordinari per la llegenda “El Salt de la Bella Dona” (1873) que, a judici de Costa i Llobera, era una obra mestra “tanta és la vivesa de color, la força dramàtica dels diàlegs, la sòbria perfecció de la forma i el perfum poètic que entranya”. Felip Pirozzini posà música a una de les seves poesies: “Cançó dels mariners”.

En el camp del teatre, la seva obra més ambiciosa fou segurament el drama líric Garraf, musicat per Josep Garcia Robles, amb rivets wagnerians, i dedicat a la família Güell. Només es va representar parcialment el 1892, 1894 i 1911. Més coneguda va ser Cor de Roure, estrenada el 19 de març de 1869 al Teatre Principal de Barcelona amb un gran èxit de públic, la qual cosa suposà la consolidació del drama escrit en català. Aquesta obra es representà en diverses ocasions més, entre elles a Palma i a Pollença, igualment amb gran acceptació. El 2006 Pere Farrés va tenir cura de la seva edició a l’editorial de l’Abadia de Montserrat; es demostrava d’aquesta forma, l’èxit passat i la pervivència actual entre els estudiosos de la literatura de l’obra de Picó i Campamar. Altra tant podem dir de La filla del segador, publicada el 1914 i reeditada el 1998 pel Gall Editor.

Veritablement Picó i Campamar ocupà un lloc destacat en les lletres catalanes, per això continua ocupant un espai destacat en les històries de la literatura catalana. En dóna fe el fet que els seus poemes i drames encara es reeditin a dia d’avui i sigui referenciat, més o manco àmpliament, en obres de la talla de la Història de la Literatura Catalana dirigida per Martí de Riquer, Antoni Comas i Joaquim Molas de l’editorial Ariel o el Nou diccionari 62 de la literatura catalana dirigit per Enric Bou i publicat el 2000. No debades, el gran Miquel Costa i Llobera havia dit que Ramon Picó era “una de les més altes i fortes personalitats de la nostra Renaixença”.

No només això, sinó que Ramon Picó es va preocupar de dignificar la llengua catalana abans que cap institució vetllés pels seus aspectes formals. Per aquest motiu va proposar l’11 de desembre de 1880 a Valentí Almirall, president de la mesa del Congrés Catalanista i en nom dels Mantenedors del Jocs Florals, la creació l’Acadèmia de la Llengua Catalana; no és estrany que a la seva mort aquesta li reti un merescut homenatge per ser un dels seus fundadors. Com no podia ser d’altra manera, assistí al Primer Congrés de Llengua Catalana celebrat el 1906.

Ramon Picó: àmbit politicosocial

Ramon Picó també va tenir una activitat social i política força rellevant per a la seva època.

Convençut que calia anar més enllà de la Renaixença cultural, majoritària entre els lletraferits mallorquins com per exemple Marià Aguiló, defensà un catalanisme explícitament i decididament polític. Tant va ser així que es considera un dels promotors del nou nacionalisme català que es desenvolupà amb el sexenni democràtic (1868-1874). Fou un dels fundadors, el 1870, de la Jove Catalunya, la qual presidí tres anys després; més tard va entrar a formar part de la Unió Catalanista i fou un dels encarregats de redactar les Bases de Manresa el 1892, bases que proposaven un model federal per a l’Estat espanyol i, entre d’altres coses, l’oficialitat única de la llengua catalana al Principat.

Tanmateix, l’ascens del republicanisme i l’anticlericalisme el feren moderar les seves pretensions polítiques. Seguint les orientacions de Torres i Bagues, intentà mantenir la Unió Catalanista dins el conservadorisme i el catolicisme que mai abandonà. Finalment ingressà a la Lliga Regionalista.

El catalanisme de Ramon Picó també es va manifestar en la participació entusiasta en l’associacionisme de l’època. Així, presidí el Centre Excursionista de Catalunya (1900-1902) i l’Ateneu Català (Barcelonès), entitats encara en actiu i que, en el cas de l’Ateneu, foren presidides per grans personalitats de les lletres i la política catalanes de l’època com ara Àngel Guimerà, Valentí Almirall, Lluis Domenech i Montaner, Joan Maragall o Pompeu Fabra entre d’altres, el que demostra la talla pública que assolí Picó i Campamar.

Lògicament, tota aquesta activitat estava en sintonia –i, en ocasions, n’era motivada- amb el nou estatus socioprofessional que adquirí amb l’entrada a la casa Güell el 1883. Segons afirma la persona que més ha estudiat Picó, Margalida Tomàs, això li va permetre incrementar la seva presència pública i ocupar-se del catalanisme, que cada cop va fer més compatible amb un conservadorisme i catolicisme creixents. El seu amic Miquel Costa també va notar el canvi, fins i tot extern, que sofrí Ramon Picó, destacant que guanyà en gentilesa mentre perdia el to aspre i combatiu que l’havia caracteritzat en la seva joventut. És clar que la nova trajectòria pública i les obligacions que suposaven ser l’home de confiança del Comte Güell li impedien dedicar-se de ple a la poesia i al teatre. Per a Costa, tanmateix, “en canvi li foren ocasió per cooperar a moltes empreses d’exemplaritat patrícia, lo qual és també fer poesia i fer pàtria”.

Reconeixement de la seva trajectòria

Els mèrits contrets per Ramon Picó i Campamar varen ser reconeguts en vida. Especialment a Barcelona i a Pollença. Per aquest motiu, el 21 de desembre de 1900 va ser proclamant fill il·lustre d’aquest darrer municipi a la mateixa sessió que Miquel Costa i Llobera, al temps que eren qualificats “d’exímios literatos y laureados poetas”. Seguidament, se li va dedicar l’antic carrer de la fe, on havia nat, el qual encara du el seu nom.

El mateix dia de la seva mort, el 13 de novembre de 1916 a les sis i mitja del matí, La Veu de Catalunya, a l’edició d’horabaixa, li dedicà un esbós biogràfic, unes consideracions de la seva personalitat i el poema “Martiri de Ramon Llull”. El matí següent tornà a reproduir els mateixos reconeixements, a més de descriure l’enterrament, que va ser presidit pel seu gendre Lluís Planadiure, Jaume Bofill i Mates en representació del batle de Barcelona, pel vescomte de Güell i per Frederic Clascar en nom de l’Institut d’Estudis Catalans. També el Xènius li dedicà la seva glosa del dia: “Quan els poetes moren”. Altres publicacions, generalistes o literàries, es feren ressò de la seva sobtada desaparició.

Biocronologia

Biocronologia Ramon Picó i Campamar

1848 Neix a Pollença

1859 Es trasllada a viure a Barcelona amb el seu germà major

1867 Presenta La Mort d’En Roger de Flor als jocs florals

1869 Estrena en el Principal de Barcelona Cor de roure dia 19 de març.

Retorna a Pollença

1870 Neix La Jove Catalunya. Picó fou un dels seus socis fundadors més actius.

Pronuncia el «Parlament dit en lo Casino del Progrés de Pollença lo dia 6 de juny de 1870 ab motiu de l’incorporació al mateix de l’Acadèmia musical de dita vila».

1871 Presenta Suspirs als Jocs Florals de Barcelona

1872 Discurs al Casino del Progrés de Pollença amb contingut antiabsolutista i proxueta

Torna a Barcelona i es casa amb Carme Serra

Presenta La filla de l’Argenter als Jocs Florals de Barcelona

Treballa a la secretaria de l’Administració Econòmica de Província de Barcelona

1873 Rep un premi extraordinari per la llegenda El salt de la Bella-Dona

És elegit president de La Jove Catalunya.

1874 Guanya la primera Englantina amb el romanç històric Visca Aragó!

Treballa a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a França

1877 Envia des de Barcelona el romanç Martiri de Ramon Llull com a contribució a la commemoració del VI centenari de la fundació del Col·legi de Miramar

1880 Participa en la fundació de l’Acadèmia Catalana

1883 Es converteix en secretari particular, apoderat i home de confiança del comte Eusebi Güell

1884 Guanya l’Englantina amb el romanç De pressa!

1885 Guanya la tercera Englantina amb el romanç Ferran V i és proclamat Mestre en Gai Saber

1886 Publicació Tres englantines amb pròleg de Joan Sardà

1888 Obté el premi religiós amb A uns nuvis en els Jocs Florals

1890 Publica un aplec de poesies sense títol que estava destinat a la intimitat dels Güell-López

1892 S’aproven les Bases de Manresa . Picó hi contribuí amb la seva ponència, defensant que el català havia de ser l’única llengua oficial de Catalunya.

Accepta la presidència dels Jocs Florals.

Estrena parcial de l’obra Garraf al palau Güell

1893 Publica Una floreta de Sant Francesc

1896 S’imprimeix Bell-viure, un cant a Ca na Copea.

Escriu Un de tants, monòleg que pronuncià Joan Roig per recaptar diners per no haver d’anar a la guerra de Cuba

1899 La Renaixença publica “Un de tants”

1900 Presideix el Centre Excursionista de Catalunya

1901 Fou declarat fill il·lustre per l’Ajuntament de Pollença

Participà activament en la propagació de la iniciativa de mossèn Alcover de realitzar el Diccionari de la Llengua Catalana finalment anomenat Diccionari Català–Valencià– Balear

1902 Presideix l’Ateneo Barcelonés

1906 Assisteix al Primer Congrés Internacional de la llengua catalana

1911 Es publica el poema Garraf

1914 Es publica La filla del segador, obra teatral d’un sol acte i escrita en prosa

1915 Es crea l’Acadèmia de la Llengua Catalana. Picó n’és un dels fundadors

1916 Mor a la Rambla de Barcelona després de sofrir una angina de pit

BIOCRONOLOGIA

BIBLIOGRAFIA

Bibliografia

BIBLIOGRAFIA RAMON PICÓ I CAMPAMAR

Obra Pròpia

PICÓ I CAMPAMAR, Ramon (1869): Cor de Roure, edició manuscrita conservada a l’Institut del Teatre de Barcelona.

PICÓ I CAMPAMAR, Ramon (1870): Parlament dit en lo Casino del Progrés de Pollença lo dia 6 de juny de 1870 ab motiu de l’incorporació al mateix de l’Acadèmia musical de dita vila, Palma, estampat per Pedro José Gelabert.

PICÓ I CAMPOMAR, Ramon (1891): Aplec de poesies, dedicat a la família Güell, Barcelona.

PICÓ I CAMPAMAR, Ramon (1892): Recort del ensaig del rimer acte del poema dramàtic Garraf tingut á casa del senyor D. Eusebi Güell y Bacigalupi lo dia (...), Barcelona, La Ilustración.

PICÓ I CAMPAMAR, Ramon (1899): “Un de tants. Monòlech”, a La Renaixença,

PICÓ I CAMPAMAR, Ramon (1911): Garraf. Poema líric en cinch actes y un Prolech escrit en català per D. Ramon Picó i Campamar, Barcelona, Henrich y Cª.

PICÓ I CAMPAMAR, Ramon (1983): Obra Poètica, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. [*]

PICÓ I CAMPAMAR, Ramon (1985): Discursos i parlaments, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. [*]

PICÓ I CAMPAMAR, Ramon (1998): La filla del segador, Pollença, El Gall Editor. [*]

PICÓ I CAMPAMAR, Ramon (2000): Garraf. Un de tants, Pollença, El Gall Editor. [*]

PICÓ I CAMPAMAR, Ramon (2006): Cor de roure, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. [*]

PICÓ I CAMPAMAR, Ramon (2007): L’adéu del jueu, Pollença, Fundació Guillem Cifre de Colonya. [*]

Llibres

ALBERTÍ, Francesca i CERDÀ, Catalina (1997): Bibliografia de Pollença: Anuari 1997 núm.4, Pollença, Ajuntament de Pollença. [*]

ALBERTÍ CERDÀ, Francesca (2003): Bibliografia de Pollença: Anuari 2001 núm 8, Pollença, Ajuntament de Pollença. [*]

CERDÀ CLADERA, Catalina Eva (2000): “Pròleg”, a PICÓ I CAMPAMAR, Ramon, Garraf. Un de tants, Pollença, El Gall Editor, pp. 9-15. [*]

CIFRE BENNÀSAR, Aina Maria (1999): El teatre de Ramon Picó i Campamar, Inèdit. [*]

COSTA I LLOBERA, Miquel (1994): Obres completes, Barcelona, Selecta, pp. 479- 485 i 896-897. [*]

BOTA TOTXO, Miquel (1952): Pollença i poesia, Pollença, Club Pollença. [*]

BOVER FONT, August; CORTÉS, Francesc. “Garraf, drama líric de Ramon Picó i Campamar i Josep Gacia Robles” a Jornades de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans a Sitges: homenatge a Josep Roca-Pons. 14 i 15 de maig de 2010.

DD.AA. (1965): Certamen poético en homenaje al poeta “Mestre en Gai Saber” Ramon Picó i Campamar hijo ilustre de esta villa, Palma, Gràf. Miramar. [*]?

FARRÉS, Pere (2006): “Introducció”, a PICÓ I CAMPAMAR, Ramon, Cor de roure, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 5-41. [*]

FONT SERRALTA, Miquel. (1998): “Próleg”, a PICÓ I CAMPAMAR, Ramon, La filla del segador, Pollença, El Gall Editor, pp. 7-13. [*]

JORBA, Manuel (1986): “La Poesia entre 1859 i 1880: Ramon Picó i Campamar” a Història Literatura Catalana. Part Moderna, Barcelona, Ariel, 1986, Vol. 7, p.194-197.

MAS I VIVES, Joan (1992): “La Renaixença a Mallorca”, a Actes del Col·loqui Internacional sobre la Renaixença (18-22 de desembre de 1984), Barcelona, Curial, pp. 100-101.

MAS I VIVES, Joan (1986): El teatre a Mallorca a l’època romàntica, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

MELIÀ, Josep (1968): La Renaixença a Mallorca, Palma, Daedalus.

MOLAS, Joaquim (1994): Antologia poesia romàntica, Barcelona, Edicions 62.

POMAR REYNÉS, Josep M. (2007): “Introducció”, a PICÓ I CAMPAMAR, Ramon, L’adéu del jueu, Pollença, Fundació Guillem Cifre de Colonya, pp. 5-11. [*]

RABASSA ENSENYAT, Ramon (1981): Un paisà i amic d’en Costa: Ramon Picó i Campamar, Pollença, Edicions Cala Murta. [*]

SANCHIS I GUARNER, Manuel (1981): Els poetes romàntics de Mallorca: recull antològic amb una introducció i comentaris per /M. Sanchis Guarner, Palma, Moll (Les illes d’or; 40-41), pp. 254-271.

SANCHIS I GUARNER, Manuel (1987): Els poetes romàntics de Mallorca, Palma, Moll (Biblioteca Bàsica de Mallorca; 7), pp. 272-289.

SANTANER MARÍ, Juan (1965): “Personalidad literari de Ramón Picó y Campamar”, a Certmen poéico en homenaje al poeta “Mestre en Gai Saber” Ramon Picó i Campamar, Pollença.

SUREDA I VALLESPIR, Catalina (1995): “Picó i Campamar, Ramon (Pollença 1848- Barcelona 1916)” a Gran Enciclopèdia de Mallorca, núm. 13, p. 125.

TOMÀS, Margalida (1979): “Ramon Picó i Campamar”, a Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 11, pp. 572-573.

TOMÀS, Margalida (1983): “Introducció”, a PICÓ I CAMPAMAR, Ramon, Obra Poètica, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 5-19. [*]

TOMÀS, Margalida (1985): “Pròleg”, a PICÓ I CAMPAMAR, Ramon, Discursos i parlaments, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 5-15. [*]

TORRES GOST, Bartomeu. (1975): Epistolari de Miquel Costa i Llobera amb Ramon Picó i Campamar: I 1875-1885, II 1891-1912, Palma de Mallorca, Edicions Biblioteca Bartomeu March. [*]

MALUQUER i VILADOT, Joan (1878): Estudi històric-crític, Barcelona, Imprenta de la Renaixensa.
YXART, Josep (1895): "Ramon Picó i Campamar. Carta oberta a don Joaquin Cabot" a Obres Catalanes, Barcelona, L'Avenç, pp. 145-152.
YXART, Josep (1980): Entorn de la literatura catalana de la Restauració, Barcelona, Edicions 62, pp. 41-127.

Revistes

ALCOVER SUREDA, Antoni Maria (1912-13): “Ramon Picó i Campamar. Garraf”, a Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, núm. 7, Barcelona, p. 47.

ALCOVER SUREDA, Antoni Maria (1916-17): “Amics morts. En Ramon Picó i Campamar”, a Bolletí dl Diccionari de la Llengua Catalana, núm. 3, pp. 170-172.

BLANCO GARCIA, Francisco (1893): “La literatura catalana en el siglo XIX: segunda fase del Renacimiento, los poetas líricos”, a La Ciudad de Dios, núm. 31, pp. 84- 87.

BOHIGAS, Pere. (1980): “L’epistolari de Ramon Picó i Campamar adreçat a Tomàs Forteza”, a Randa, núm. 10, pp. 107-116.

BONNÍN AGUILÓ, Francesc (1992):”«De pressa!», Englantina-1884, a Picó i Campamar” a Revista Cala Murta, núm. 13, pp. 8-9. [*]

BOTA TOTXO, Miquel (1954): “Ramon Picó i Campamar”, a Pollensa en Cort, núm. 5, p. 1.

BOTA TOTXO, Miquel (1992): “Pollença-1965: Certamen Poètic en homenatge a Ramon Picó”, a Revista Cala Murta, núm. 13, pp. 10-11. [*]

CALA MURTA, ALBIS VIVES, Jordi (1992): “«La filla del segador», drama de R. Picó”, a Revista Cala Murta, núm. 13, pp. 12-13. [*]

CALA MURTA (1992): “Principals títols de l’opus de Picó i Campamar”, a Revista Cala Murta, núm. 13, p. 16. [*]

CIFRE, Bernat (1992): “Amistat Costa-Picó (Esquema)”, a Revista Cala Murta, núm. 13, p. 14. [*]

COSTA I LLOBERA, Miquel (1912-1913): “Ramon Picó i Campamar. La filla del segador”, a Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, núm.7, Brcelona, Il·lustració Catalana, p. 412.

FARRÉS, Pere (2004): “Un jove romàntic, Ramón Picó i Campamar”, a Anuari Verdaguer, núm. 12, Vic, pp. 11-80.

FARRÉS, Pere (2005): “El drama històric en català. A propòsit de Cor de Roure, de Ramon Picó i Campamar”, a Anuari Verdaguer, núm. 13, pp. 405-419.

HUGO, Víctor (1871): “Cançó dels pirates / Traducció de Ramon Picó i Campamar”, a La Renaixença, núm. 1, pp. 251-252.

Inter Sidera: “Los romances históricos de Ramón Picó y Campamar” a Pollensa en Cort, núm. 10, p.23.

JACOBI, Joan Jordi (1887): “Dimecres de cendra. Traducció de R. Picó i Campamar”, a La Ilustració Catalana, núm. 57, p.62.

Laberio (1968): “Prolech de Laberio, Poeta-comich / Traducció de R. Picó i Campamar”, a Lo Gay Saber, núm. 19, p. 147.

La Aurora [Redacció] (1916): “En Ramon Picó i Campamar”, a La Aurora, núm. 530, pp 2-3.

M. (1917): “Un recort d’En Picó”, a Ilustració Catalana, núm. 758, pp. 888-889.

MAS I VIVES, Joan (1979): “Notes sobre el teatre a Mallorca a l’època romàntica”, a Randa, núm. 9, pp. 147-157.

MAS I VIVES, Joan (1987): “Problemàtica de la Renaixença a Mallorca”, a Randa, núm. 22, pp. 39-62.

MESQUIDA I AMENGUAL, Biel (1980): Mallorquins a Barcelona, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, pp. 18-20.

MOLINÉ Y BRASES, E. (1916): “En Ramon Picó y Campamar”, a Ilustració Catalana, núm. 702, pp. 58-63.

PENYA DE AMER, Victòria (1875): “En l’album de D. Ramon Picó y Campamar”, a Museo Balear, núm. 1, p. 221.

PÉREZ MARTÍNEZ, Lorenzo (1980): “Espigolant dins l’epistolari de Ramon Picó i Campamar: judici sobre la causa xueta de Tomàs i Jeroni Forteza i de Josep Tarongí”, a Lluc: revista de cultura i d’idees, núm. 694, pp. 211-216.

RABASSA ENSENYAT, Ramon –HYLAS- (1954): “Dos fechas (11 octubre aniversario del nacimiento de Ramon Picó. 16 octubre aniversario de la muerte de Costa y Llobera)”, a Pollensa en Cort, núm. 13, p. 3.

RABASSA, Ramon (1992): “Ramon Picó i Campamar, personalitat notable de Renaixença”, a Revista Cala Murta, núm. 13, pp. 2-7. [*]

SANCHIS GUARNER, Manuel, LLOMPART DE LA PENYA, Josep M. (1992): “Altre judicis sobre Picó”, a Revista Cala Murta, núm. 13, p. 15. [*]

SARDÀ, Joan (1886): “Ramón Picó y Campamar”, a La Ilustració Catalana, núm. 132, p. 99.

TIBALDO FERRARESE, M. Antonio (1869): “Sonat de M. Antonio Tibaldo Ferrarese (antich poeta italià) / Traducció, Ramon Picó i Campamar”, a Lo Gay Saber, núm. 24, p. 191.

TOMÀS I VIDAL, Margalida (1977): “Marià Aguiló i els Jocs Florls de Barcelona, 1859-1875 (I)”, a Randa, núm. 5, pp. 136-162.

TOMÀS, Margalida (1979): “Ramon Picó i Campamar”, a Randa, núm. 9, pp. 159-170.

TOMÀS, Margalida (2007): “L’adéu del jueu un poema de Ramon Picó i Campamar”, a Segell, núm. 3, Palma.

Premsa diària

BARRERA, Jaume (1913): “Ramon Picó i Campamar”, a La Prensa, núm. 5, p. 3.

SARDÀ, Joan (1894?): “Un drama lírio catalan. Apunte expositivo. Sobre el drama líric Garraf de R, Picó i Campamar”, a La Vanguardia.

Altres

GARCIA ROBLES, Josep: Cant de Serafí. Cançó. Poesies de Ramon Picó i Campamar / Melodies de Josep Garcia Robles, Barcelona, Estampa de Fidel Giró, s.d.

[*] = Biblioteca Municipal de Pollença – Can Llobera

FOTOGRAFIES