Pollença és un municipi de tramuntana per excel·lència. D’una banda està situat a l’extrem septentrional de l’illa i, de l’altre, inclou dins els seus límits una gran part de la Serra de Tramuntana, els darrers 26 Km lineals més nord-orientals de la serralada, que van des del coll de Fartàritx, a ponent, fins el cap de Formentor, a llevant.
Pollença limita al nord i al nord-est amb la mar, al sud-est amb el terme d’Alcúdia, al sud amb sa Pobla i Campanet i a l’oest amb Escorca. Amb els seus 151,7 Km2 ocupa el cinquè lloc en extensió dels municipis mallorquins, i els seus 14.165 habitants (dades de 1999) el situen en el vuitè més poblat de l’illa, amb una densitat de 93,4 hab/Km2.
El que més destaca del municipi és la varietat i espectacularitat del seu paisatge. Sobresurten un gran nombre de serralades, cims i promontoris (massís de Ternelles, serra de Cornavaques, puig de Ca, puig de Maria), que envolten nombroses valls de fons gaire bé pla (vall d’en March, vall de Colonya, l’Horta), la qual cosa resulta en un conjunt muntanyós encara més majestuós. Abunden les fonts i els torrents que amb el seu transcorre sinuós, dibuixen faixes de verdor entre les planes agrícoles. El cabdal d’algunes surgències i torrents resulten de vital importància per alimentar les zones humides costaneres, com l’Albufereta, l’Ullal i la Gola, que a la vegada permeten el desenvolupament d’una gran varietat d’éssers vius que enriqueixen enormement la biodiversitat illenca. No ens podem oblidar del lligam que Pollença té amb la mar. És el municipi amb més quilòmetres litoralas de Mallorca, del qual cal destacar la seva diversitat geomorfològica; a la part de llevant, la badia tancada i resgordada dels vents de Tramuntana presenta una costa baixa rocosa i de platges de blanca arena, com el Corb Marí i Formentor, mentre que l’abrupta costa nord està formada per majestuosos i vertiginosos penya-segats marins (serra del Cavall Bernat, cap de Formentor) i petites cales de còdols (cala Bóquer, cala Figuera), la combinació dels quals ha captivat nombrosos artistes i pintors de l’illa i de fora. Cal destacar també que la mar de Pollença està esquitxada per farallons i illots, com l’illa de Formentor i el Colomer, i queda protegida baix la ferma vigia del cap de Formentor, extrem més septentrional de l’illa. Així, podem diferenciar dues árees: les muntanyes i valls de la Serra de Tramuntana, i la plana aluvial que arriba fins al litoral, i que acaba en la zona humida de l’Albufereta.
El relleu i l’altura de la Serra, juntament amb l’acció a mar, condicionen en gran part el clima del municipi, amb una temperatura mitjana lleugerament inferior a la resta de l’illa (uns 17º C) i una pluviometria lleugerament superior (uns 800 mm), tot i que oscil·la dels 500 mm del cap de Formentor fins als 1.200 mm de les zones interiors més elevades.

La serra de Tramuntana
Es pot afirmar que la major part del terme de Pollença forma part de la Serra de Tramuntana, l’espai natural més extens i més valuós de Mallorca per la seva riquesa natural, cultural i paisatgística. La disposició dels relleus del municipi, orientats de sud-oest a nord-est, s’organitzen en alineacions de crestes molt pronunciades cap al nord i que acaben a la mar en espectaculars penya-segats. Aquestes alineacions separen valls que recorren l’escenari muntanyós de manera longitudinals com les de can Aixartell, Colonya, d’en March, Ariant, Ternelles, Cuixac-Sant Vicenç, Bóquer i Formentor.
Es poden establir dos conjunts muntanyosos, al sud i al nord de la vall d’en March. El primer, al sud, està constituït pels relleus que actuen com a contraforts del puig Tomir, són el puig de Ca de Miner (887 m), l’altitud màxima del municipi, la Cuculla de Fartàritx (712 m), la Moleta (697 m) i el Moletó (685 m). En aquest conjunt també s’hi troba l’alineació culminada per les penyes Mascorda (443 m) i del Rafalet (326 m), que separen les valls de Colonya i de can Aixartell. Per acabar, a l’extrem de migjorn es troben el puig de la Talaia (339 m) i les timbes de l’Escull (184 m).
A l’altre bloc muntanyós situat al nord de la vall d’en March, es troben el puig de can Massot (634 m), el puig Gros de Ternelles (segon més alt del terme, amb 839 m) i el puig de l’Esbaldregat (784 m), que continuen amb un estrep allargat cap a mestral, on s’alça a 491 m, el castell de Pollença o del Rei. Seguint cap a llevant, es troba la Vall de Ternelles, separada per les serres de la Font (507 m) i la serra de Cornavaques (542 m) de la depresió de Cuixac-Sant Vicenç. Les alineacions de la Punta (387 m) i de la serra del Cavall Bernat (352 m) separen la vall de Cuixac-Sant Vicenç de la vall de Bóquer que a la vegada, limita a l’est amb el promontori de Formentor. Les altituds màximes d’aquest promontori són: la talaia d’Albercutx (375 m), el Morral (350 m) i el Fumat (334 m).

Roquissars i penyals
Les roques calcàries, característiques de la Serra, faciliten la ràpida filtració de l’aigua de pluja i són l’escenari d’importants processos de dissolució. Les formes o els modelats que adopten les roques, producte d’aquesta dissolució, tenen lloc tant a l’exterior del massís muntanyós (formes exocàrstiques) com al seu interior (formes endocàrstiques).
El modelat superficial de les roques a vegades forma espectaculars conjunts de petites estries i regates anomenats lapiaz o rellar, del que destaquen les masses rocoses que es troben a la carretera de Pollença a Lluc. Les coves i els avencs sovint amaguen restes arqueològiques i paleontològiques, i una fràgil fauna endèmica de gran interès. Sols alguns petits invertebrats, sovint sense pigment i cecs, i diverses espècies de rates-pinyades poden viure en aquests llocs. És a Pollença on hi ha el nombre més alt i la més alta densitat de cavitats subterrànies de tota l’illa, ja siguin avencs (verticals) o coves (horitzontals). Destaquen els avencs d’en Xim, Fondo, del Pla de les Basses i d’en Patrona, mentre que entre les coves de major longitud es troben les de les Rodes o de Cala Sant Vicenç, de can Sion, de cal Pesso, de can Martorellet i la cova Morella.
L’erosió del substrat rocós superficial modela també espectaculars penyals, que constitueixen un hàbitat aïllat i amb condicions poc favorables per a la vida: forta insolació, vent, canvis bruscs de temperatura, falta de terra, d’aigua i d’elements nutritius. Tot i això, algunes plantes endèmiques o de gran interès han aconseguit colonitzar les petites escletxes o relleus on s’acumula un poc de sòl: la col borda, la maçanella, la violeta de penyal, la Pimpinella bicknelli, inicialment anomenanda Adarianta ja que es va trobar a Ariant, o la Naufraga balearica, planta raríssima que es descobrí com a gènere nou per a la ciència l’any 1962 als roquissars prop de la cala Sant Vicenç. Als peus dels penyals, així com en altres llocs humits i arrecerats del vent també podem trobar plantes de gran interès com la didalera, la palònia o la palònia borda, entre d’altres. Un dels habitants més emblemàtics dels penyals marins pollencins és el voltor negre, que sovint es pot veure per Ternelles i Ariant, així com el falcó pelegrí, que cria als penyals més interiors.

Els boscos i garrigues
La superfície forestal representa gairebé el 20% del municipi, i la garriga o matollar cobreix quasi el 50%. El bosc més característic és l’alzinar, que generalment ocupa les vessants nord de la muntanya, més ombrívoles i humides, i que a vegades es troba a les planes baixes prop de la mar com a Sant Vicenç, a Formentor i al bosquet de Bóquer, autèntics boscos relictes d’antics alzinars litorals i que, com a joies forestals, mereixen la màxima protecció i una correcta gestió. El cirerer de pastor, l’aladern de fulla ampla, i els endèmics pa porcí i llampúdol bord són algunes de les plantes característiques que acompanyen les alzines.
Un altre tipus de coberta forestal que també abunda al municipi és el pinar, que a vegades es troba associat amb l’alzinar o amb la garriga baixa de ciprell i romaní, o també envaïnt marjades i terrenys agrícoles abandonats. El pi blanc és una espècie de ràpid creixement i que s’ha estés molt, afavorida per l’abandonament de l’explotació tradicional dels boscos (carboners, llenyaters, calciners) i pels incendis
Quasi la meitat del municipi està coberta per vegetació de matollar o garrigues, comunitats vegetals formades per una vegetació llenyosa bastant densa, amb gran varietat d’espècies arbustives i que generalment es localitzen a cotes baixes, especialment als vessants assolellats. A Pollença, hi són presents la garriga d’ullastre o ullastrar, i la garriga baixa de ciprell i romaní. La primera es sol trobar en llocs amb substrat dur i pedregós, i es caracteritza per ser alta i espessa, rica en arbusts (ullastre, mata, aladern, llampúdol, murta, etc.) i lianes (vidalba, aritja, etc.).
Les garrigues de ciprell i romaní, sovint associades amb el pinar, presenten un estrat arbustiu molt ric i aromàtic, acompanyat de flors vistoses (estepa blanca, romaní, ciprell). Les olors d’aquestes garrigues són el resultat de les resines que produeixen algunes plantes, cosa que a la vegada les fa molt vulnerables al foc. Aquestes garrigues són habitades per nombroses espècies de petits aucells, com els caça-mosques, la perdiu i diverses espècies de buscarets, entre els que cal destacar l’endèmic buscaret de coa llarga.
Als cims de les muntanyes més altes, caracteritzats per un paisatge àrid i rocós, on la duresa del clima no permet el desenvolupament del bosc, trobam un mosaic de vegetació baixa i oberta, format per plantes que poden suportar el fort vent que regna a les altures, el fred a l’hivern, la calor i la forta insolació durant l’estiu. Aquestes zones són riques en espècies endèmiques, com les comunitats de coixinets espinosos formades per l’eixorba-rates blanc, l’eixorba-rates negre o l’aritja de muntanya, acompanyats per altres endemismes com l’estepa blenera, la col del diable, l’estepa joana i el peu de milà. En aquests indrets també es poden observar algunes espècies arbòries relictes, pròpies d’èpoques més fredes i humides com el boix.
Les serralades més baixes i seques (serres de la Font, de Cornavaques, de la Punta, etc.) estan cobertes per una vegetació baixa i esclarissada, dominada pel càrritx, ocasionalment acompanyat pel garballó. Els brots tendres del càrritx s’aprofiten com a pastura per als ramats de cabres i ovelles, i és per obtenir aquesta pastura, que es cremen les carritxeres. Aquesta pràctica té conseqüències desastroses per a la muntanya: incendis forestals, erosió i pèrdua de capacitat de recuperació dels ecosistemes originals.

Torrents i penya-segats
De les muntanyes devallen nombrosos torrents que a vegades formen espectaculars salts (Molinet, Llinàs) o canons càrstics (torrent Fondo de can Vela); formen un ecosistema ric on hi trobam plantes hidròfiles (adaptades a l’aigua) en els llits, gorgs i degotissos, mesclades amb altres plantes de garriga o d’alzinar als marges. Entre la comunitat faunística destaca el ferreret, l’únic endemisme amfibi de les Balears, que es va descobrir com a espècie viva l’any 1980 i està considerat en perill d’extinció.
La costa de Tramuntana és poc retallada, abrupta i pràcticament inaccessible, i s’estén des del cap de Formentor fins a la caleta d’Ariant. Entre els penya-segats marins, s’hi troben petites cales de gran bellesa com cala Figuera, cala Bóquer, cala Estremer o cala Castell. Per aquí viuen algunes espècies d’aus marines, com el corb marí i la gavina, i de rapinyaires, com l’àguila peixetera i el falcó marí, que forma grans colònies al Caval Bernat i al cap de Formentor. Just en front de la Creueta de Formentor es troba l’illot del Colomer, única localitat pollencina de la sargantana balear, rèptil endèmic, que aquí té una subespècie única en el món (Podarcis lilfordi colomi).

La plana aluvial i el litoral
El pla de Pollença es caracteritza per la suavitat del relleu, només trencada per petits puixos aïllats, el puig de Maria, el de Santuiri, el d’Almadrava i el d’en Catlar i pels cursos dels torrents (de Sant Jordi, el Rec, de can Roig, de can Xanet) que han depositat els sediments que formen aquesta plana.
Encara que queden alguns redols de vegetació natural, sobre tot als puixos i voreres de torrents, així com alguns alzinars de pla (can Daniel), la major part d’aquesta planura ha estat ocupada per conreus de secà, sobre tot figueres, ametllers i cereals. Actualment, el pla de Pollença està sotmés a una forta pressió urbanística amb la construcció d’un altíssim nombre d’edificacions d’ús turístic o residencial, la qual cosa en pocs anys ha provocat una modificació substancial del paisatge.
El litoral de la badia de Pollença està molt humanitzat excepte l’extrem de la punta de l’Avançada i la part sud de can Cullerassa. En mig queda el nucli del Moll o Port de Pollença, la base d’aviació i les urbanitzacions perifèriques que han ocupat el litoral d’Albercutx, Bòquer, l’Ullal i Llenaire. Entre les zones habitades hi ha alguns enclaus de gran interès natural, com el bosquet de Bóquer, relíquia d’un antic alzinar litoral, la Gola, petita zona humida a la desembocadura del torrent de Síller, i l’Ullal, surgència temporal que inunda una zona de prat cada cop més limitada.
Quasi al límit inferior de la zona urbanitzada, el torrent de Sant Jordi, suposa una discontinuitat de vegetació hidròfila en mig de la plana de secà i que, juntament amb l’acció de la mar, ha generat un petit delta de còdols molt dinàmic a la seva desembocadura.

L’Albufereta
Al limit sud del municipi s’hi troba la zona de can Cullerassa, aiguamolls bastant modificats que formen part del conjunt de l’Albufereta, la tercera zona humida de Mallorca després de s’Albufera i el salobrar de Campos. L’Albufereta es nodreix d’aigua amb els aports marins que rep a través de la única comunicació directa amb la mar (el Grau) i de quatre cursos continentals: el torrents del Rec, de la Font de Mal Any, de Ca'n Roig i de Ca'n Xanet. El primer és, amb diferència, el més important tant des del caire quantitatiu com qualitatiu, ja que aporta un important cabdal gaire bé de forma regular durant tot l’any gràcies a unes surgències d’aigües salabroses que brollen en mig del llit, els Ulls del Rec, i que han afavorit el desenvolupament d’un bosc de ribera de tamarells, únic a Mallorca.
El conjunt format per el Rec i l’Albufereta (inclos can Cullerassa) té uns valors ecològics extraordinaris, i presenta una gran varietat d’hàbitats aquàtics, entre els que podem destacar els canals i estanys, els salicorniars, els canyissars i les jonqueres, i els boscos de tamarells. A la part de ponent, més a l’interior, la zona humida està envoltada per conreus de secà, mentre que a llevant està separada de la mar per una estreta barra dunar, sobre la que transcorre la carretera del Port de Pollença a Alcúdia.
A l’Albufereta s’hi troben tres llacunes principals de caràcter permanent o quasi permanent, sa Barcassa i els dos estanys interiors (Gran i Petit), que presenten abundants plantes submergides (Chara, Ruppia) les quals són l’aliment de nombroses espècies d’aus, especialment fotges i ànneres com el coll blau, la sel·la i el moretó, i també de peixos, que són la base de l’alimentació dels agrons blanc, gris i roig, els dos primers més abundants a l’hivern i el darrer nidificant estival.
Envoltant els estanys Gran i Petit es troba una vegetació formada per macròfits emergents, que varien depenent de la salinitat i la profunditat de l’aigua. Així, el canyissars de canyet acompanyat ocasionalment de bova i de corritjola blanca es presenta als marges de llacunes i canals. En aigües més salabroses i sòls més profunds permanentment inundants es presenten les comunitats dominades per Scirpus maritimus que formen mosaics amb les jonqueres halòfiles. Aquests canyissars i jonqueres són l’hàbitat adequat per a determinades espècies molt interesants d’aus, com l’arpella, el bitó, l’agró roig i la boscarla mostatxuda, algunes de les quals hi crien en l’actualitat.
Els boscos de tamarells (Tamarix africana, T. canariensis, i T. gallica) ocupen àrees amb elevat contingut en sals i que es troben inundades ja sigui de forma permanent o temporal dels marges del Rec i de moltes sèquies i canals (Can Cap de Bou, Can Cullerassa, etc.); també s’estenen entre el marge esquerre del Rec i el canal Mestre, formant un petit bosc molt espés i difícil de transitar, el qual envaeix les comunitats halòfiles i les antigues veles formant un mosaic amb espècies pròpies del salicorniar (herba salada) i els joncs. Aquest hàbitat serveix de refugi a moltes espècies d’aus, principalment passeriformes com el rossinyol bord, la butxaqueta, i les boscarles, i també a alguns petits agrons, com l’orval, el toret i el suís.
L’Albufereta i el Rec són, pel conjunt d’elements naturals i l’elevada biodiversitat existent, una de les zones de major valor ecològic de Mallorca, essent necessària la seva protecció i gestió com a parc natural.

​