Balaixa
Na Balaixa era una al.lota que vivia a Bulânsa, però la tristor anidava en el seu cor, perquè estava enamorada d’un jove de nom Ben-Nassar, però que era rebutjat pel seu pare. Insistí tant Balaixa  que aquest accedí a canvi d’una condició impossible de complir: que el seu estimat li portàs un ram de flors d’ametller el dia següent, encara que faltessin molts llunes perquè aquests florissin. Balaixa acceptà i anà a contar-li la proposta a Ben-Nassar. Davant la trista realitat totdos entristiren i ploraren al recer d’un ametller. Però les  llàgrimes de Balaixa sortien de tant endins del seu cor i eran tan gran la seva tristor, que mullaren l’ametller i el varen fer florir.
Avui un carrer de Pollença es diu de Balaixa.



La mare de Déu de la Mar
Es diu que en Pere Cifre i en Miquel Martorell, quan pescaven en el lloc conegut com “La Ferradura d’Ariant”, hi trobaren una bella imatge de la verge Maria dins el mar. Ignoraven de quin punt podia procedir aquella antiga talla i per això es considerà que havia estat un miracle. Davant aquest esdeveniment no es pensà en altra cosa que en posar la en un sitial destacat, com era l’església de Sant Jordi. Entre altres raons, perquè era la sortida de la vila de cap al mar.

​

Les dones i  les filoses
Diven que en una ocasió els moros entraren dins la vila de Pollença, pràcticament ja tenien la victòria segura i estaven disposats a destruir tot el poble i portar-se els seus habitants com esclaus. Però les filadores d’un carrer sortiren espantades en sentit l’aldarull. Per úniques armes portaven en la mà la seva filosa. Els pirates en veurer-les, es varen pensar que es tractava d’una mena d’arma desconeguda i fugiren amb la por dins el seu cos. Així, les filoses i les dones que les portaven, varen salvar la vila. No se sap en quina data succeïren els fets, ni si foren realment certs, però hi  ha gent que ho relaciona amb l’atac dels moros de Dragut.
El carrer metge Sureda, abans portava el nom de “Les Filoses”.



El vell Penya
A finals del segle XIX va viure un personatge que fou conegut pel Vell Penya. La seva popularitat era gran entre els pollencins a causa de les seves profecies. Conten que en una ocasió estava arreglant menjar per al bestiar, quan de cop va exclamar: - Ara el nostre fill que és a Cuba ha mort d’una angina, perquè el metge en lloc de saber-lo curar l’ha desbaratat més. I, efectivament, la realitat fou tan crua com el vell Penya la va contar. Però el més sorprenent de tot, és que va saber endevinar l’arribada de la seva pròpia mort. Fins i tot en una ocasió en què estava molt malalt va fer tornar el capellà que l’havia d’extremunciar, perquè li va dir que ell no moriria aquell dia, i així va ser. Però en una altra ocasió, quan anava caminant tranquilament i ple de salut,  va dir sobtadament a la seva dona que havia arribat la seva hora, i, efectivament, el vell Penya moria instants després.
A Pollença encara s’usa la dita: Ja ho va dir el vell Penya, qui molt de temps viurà moltes coses veurà. 



En Jordi de Formentor i na Dolça de Ternelles
Diuen que durant el segle VI, en Jordi,  fill dels pagesos de Formentor, es va enamorar de na Dolça, que viva a la possessió de Ternelles un dia de Tosa. Aquesta el va correspondre  i li envià una gerreta com a penyora de compromís nupcial. Però el destí va ser desafortunat amb ells, ja que un vespre els corsaris desembarcaren a Formentor, guiats per l’esclau de la casa que  també estava enamorat de na Dolça. Mentre els moros setjaven les cases, n’Amet, que així es deia l’esclau, anà amb el cavall d’en Jordi a la veïna possessió de Bóquer, ja que sabia que allà passava el vespre la filla de Ternelles. Els homes de la possessió en veure que cavalcava el cavall conegut el deixaren passar, però Amet els va fer partir per camí equivocat. Llavors fermà na Dolça i la portà  cap a Formentor, per partir amb ella a la seva terra. Tanmateix, no pogué aconseguir aquest objectiu, perquè el seu antic amo, que havia pogut burlar el setge de les cases, el va matar, just abans que un estol de moros es llances a sobre i el fessin captiu. La tristor del pollencí era indescriptible, perquè no només deixava la pàtria i la llibertat, sinó que creia que la seva estimada geia a terra morta.  A Alger fou venut com esclau i allà el seu bon cor el va fer salvar el nou amo d’una mort segura, però poc abans el criminal l’havia ferit mortalment a l’esquena. En agraïment, el senyor li va oferir la llibertat, però  en Jordi, que ja es veia arribar la mort, només va demanar que portassin a Ternelles la gerreta daurada que mai havia abandonat.
Miquel Costa i Llobera va versificar aquesta història, creant el llarg poema La Gerreta del  captiu, que acaba així:
I be que na Dolça tal mot va complir:
A casa d’en Jordi tornà la gerreta,
I al Puig se’n muntava la bona orfaneta
I monja s’hi feia de l’alt monestir.

​