top of page

PUNTS D’INTERÈS DEL TERME DE POLLENÇA

La Vila de Pollença

Un bon punt per començar el recorregut és la plaça major (1), sens dubte el centre de la vila.  Enrevoltada de bars, durant l’estiu s’omple de gom a gom, i qualsevol tema és bo per fer passar la vetlada. La Plaça major és fruit dels canvis ja ressenyats durant el segle XIX, bàsicament del 1856, però també el 1924, 1939 i 1999. És important remarcar que la seva construcció va convertir aquest indret en el vertader centre civico-social de la vila.
Als voltants de la plaça destaquen moltes de les seves construccions, entre elles, la parròquia. L’actual església parroquial (2) és la segona que ha tingut Pollença; la primera església fou construïda durant el segle XIII i amb les successives reformes arribà fins el XVIII.  Durant aquest segle  el nombre d’habitants i l’estat de conservació feren raonables aixecar un nou edifici. La primera pedra de la nova església fou posada el 26 d’agost de 1714;  les obres  s’allargaren durant tot el segle i el 1790 s’acabà la darrera volta. Però encara faltaven molts d’anys perquè el temple estàs totalment enllestit, així el 1799 es recalcà la copinya i s’acabà i amoblà la sagristia, el 1809 l’esquinzell del portal major quedà tal com ara el veiem, i l’arc neogòtic del portal major es començà el 1849 i fou acabat els primers dies de gener de 1879, mentre que el dia de la Patrona de 1886 fou beneïda la figura de la Marededéu i els dos Àngels, obra de l’escultor Llorenç Ferrer. Del vell edifici només se salvà la torre campanar, construïda entre 1504 i 1511, que amb la nova orientació de l’església passà a estar dels peus al cap de l’edifici. Avui, però, el campanar és molt més alt que en els segles passats. No va ser fins el 1920 quan agafà l’alçària actual; fou una de les moltes reformes que va impulsar l’ecònom Mateu Alzamora. Altres foren canviar el rellotge que havia estat instal.lat el 1844 per un de nou adquirit a Alemanya, amb esferes metàliques a les 4 cares de la torra. L’any 1962 cada una d’aquestes foren substituïda per una de vidre amb il.luminació interior.  En el mateix rectorat d’Alzamora s’enrajolà la nau de l’església, es va reconstruir l’orgue del cor, és va obrir la capella de la comunió i és feren bancs per substituir els vells i omplir totalment la nau principal, finalment es pintaren els quadres murals.
L’Església parroquial és de planta basilical, amb  capelles laterals. La coberta és una  volta apuntada amb set trams. L’absis està cobert per una volta en forma de copinya.  Sobre el portal major hi ha el cor. La traça de l’església fou obra de Joan d’Aragó, un arquitecte-enginyer del segle XVIII, i l’estil arquitectònic de l’edifici oscil×la entre el barroc i el classicisme. Les capelles de l’Epístola estan dedicades a Sant Francesc Xavier, el Crist de les Ànimes del Purgatori, Sant Antoni de Viana, Sant Sebastià i  la Beata Catalina Tomàs. Les capelles de l’Evangeli estan dedicades a Sant Josep, a La Puríssima, a Sant Jaume, a l’Assumpció de la Verge i al Nin Jesús. Tots els retaules de les capelles són del barroc, al igual que el retaule major, originalment instal×lat a l’església de Monti-sion. Els quadres murals foren pintats en temps del rector Alzamora pels reconeguts artístes Tudela, Mossgraber i Boveri, destacant sobretot els del Viacrucis, els quatre que decoren les parets del Cor i els dos (reproduccions de Velázquez), que cobreixen la volta en el presbiteri. Altres elements destacats de l’església que passen normalment desapercebuts són les nombroses làpides funeràries que estan distribuïdes per tot el temple i que normalment solen pertànyer a antigues famílies de la mà major pollencina.
Just al costat esquerra de l’església hi ha la  Plaça Vella (3), construïda el segle XIV.  Els carrers pròxims, General Bosch, Mallorca..., són els més antics de la vila i sembla ser que tot el conjunt forma part del primitiu nucli urbà. Presideix aquest espai un lateral de l’església parroquial, amb l’anomenat portal de les dones i, perpendicular a aquest, la casa de Can Llobera, corresponent a una antiga família de notables de la vila. Precisament el seu aspecte actual prové d’una reforma que es va fer a la darrera dècada del XIX, quan la família arribà al seu apogeu, llavors el seu cap, Pedro Llobera Garau, assolí la presidència de la Diputació provincial. Segurament amb aquesta reforma també minvà la superfície de la plaça. En un altre ordre de coses, cal dir que en aquest indret és on es clava des de temps immemorial el pi de Sant Antoni, és per tant el  centre de la festa el dia 17 de gener. El Pi, d’uns 20 metres d’alçada, roman a la plaça fins l’arribada de la Corema, després s’utilitza per fer les espases dels moros i cristians. A la part dreta de la Parròquia hi ha el carrer del Temple, nom que prové de la seu que aquest ordre va tenir a l’actual casal on hi ha el cafè Espanyol, entre altres edificis. Després passa a l’ordre de l’Hospital i per això en el lateral d’aquesta hi ha un escut d’armes de la família Cotoner, que va estar relacionada amb aquest ordre.
Una altra de les zones a destacar que envolta la plaça és la part del Club Pollença (4) i l’antiga Plaça del Mercat. Avui és una zona de Restaurants que ocupen grans casals senyorials, com can Olesa o can Eixartell. I també és l’espai on s’alça la segona hídria de la vila, que va ser feta el 1826 amb pedra de can Gatules, a l’igual que la de l’Almoina. L’antic nom de plaça del mercat, avui desaparegut, es deu a què en aquest indret es feia la compra-venda de bèsties i ramat els dies de mercat i de fira. Però l’edifici més representatiu és el del Club Pollença. Es tracta de l’antic casal de can Aulí, construït al segle XIX i del qual destaca la seva escala estil imperial de la sala distribuïdor. En aquest sentit presenta una tipologia similar a altres cases senyorials pollencines fetes en dates similars, com can Costa al carrer Major, can Llobera de Plaça i l’antiga posada de Colonya al carrer Mallorca. Tanmateix, des del segle XX a sofert nombroses reformes que dificulten un tant  imaginar la seva distribució original. Les més importants foren l’obertura del bar i la sala d’actes que es va inaugurar el desembre de 1964. Però si cal parlar de can Aulí, bàsicament és, perquè és la seu del Club Pollença, la societat cívica més antiga del municipi. Els orígens de la mateixa foren un tant confusos, encara que la hipòtesi més creïble és que fos una derivació de la societat Club Ciclista de Pollença que va fundar Francesc Asprer el 1900. Aquesta era una societat esportiva vinculada al partit tradicionalista pollencí, que ben aviat va derivar de cap el Maurisme, agrupant els sectors més conservadors de Pollença, ideologia que va estar vinculada al futur Club Pollença durant moltes dècades, encara que els seus estatuts sempre assenyalassin que es tractava d’una societat apolítica. Durant la II República, ja amb el nom actual, fou famós el seu afrontament amb el “Club de Solteros” d’ideologia republicana. Però durant el franquisme el Club, com és conegut entre els pollencins, començà a destacar per l’organització de seccions culturals i esportives que varen animar moltíssim la vida social de la vila. Per exemple, fou la seu d’Art i Joventut, el grup de teatre local i el 1961 es va fer una exposició de pintura que  fou el precedent directe del Certamen Internacional d’Arts Plàstiques. Totes aquestes inquietuds es varen materialitzar a l’escut que es va encarregar mitjançant concurs el 1954. L’autor fou ni més menys que Dionís Bennàssar, el qual  va representar els símbols de la saviesa i de l’inteligència, a més  dels pròpiament locals, com el Gall, com a més característics de l’entitat.  Però el més interessant,  fou el paper democratitzador que la societat va jugar des dels inicis dels anys setanta Així s’organitzaren concerts de Nova Cançó, Taules rodones sobre temes polítics d’actualitat, colonies d’estiu, excursionisme i espeleologia... A finals dels noranta més 1000 pollencins en són socis, el que demostra que la seva presència encara és ben viva.         La plaça de l'Almoina (5) és el centre de la vella Pollença. A ella hi conflueixen els carrers Joan Mas, Costa i Llobera (abans Major) i Monti-sion.  La Plaça de l’Almoina és de petites dimensions, i té el seu origen en l’edat mitjana. El seu nom ve motivat  perquè aquí hi va haver, fins el segle XVIII, la casa de l’Almoina, la institució benèfica de Pollença que asístia als necessitats. La casa de l’Almoina fou també casa de la Universitat fins el 1714, any en què fou venuda i el producte de la seva venda fou invertit en la construcció de la nova església. A la façana de la casa de l’Almoina hi ha un quadre de Sant Vicenç Ferrer, en record del dia en què el dominic predicà a Pollença (S. XIV). El quadre no és gaire vell, però hi ha constància que al segle XVII ja n’hi havia un. Al centre de la plaça hi ha la Font del Gall, una hídria construïda a principis de segle XIX, quan desprès d’anys de feina, es canalitzà l’aigua de la font dels pararies (Ternelles) per a l’abastiment públic de la vila. 
El carrer major, oficialment anomenat carrer de Miquel Costa i Llobera és un dels carrers principals de la vila, juntament al carrer del Roser Vell. El casal més important és el de la família Costa (6), construït a principis del segle XIX, en substitució de Can Costa Vell, situat al mateix carrer vora l’oratori de Sant Jordi. Es tracta d’un habitatge en concordança amb el que era la família més rica de la vila, propietària, entre moltes altres possessions, de Formentor.
Al final del carrer major hi ha l’oratori de Sant Jordi (7), un vell edifici del segle XVI, restaurat varies vegades, i que ha estat protagonista en diversos moments de la història de la vila, entre ells l’assalt del pirata Dragut.  L'oratori  va ser construït durant el segle XVI a la plaça del Pou d'en Marí, lloc de concentració dels pollencins a l'hora de sortir a defensar les costes. Era el lloc previ a la batalla, per això no és gens estrany que l'oratori s'encomanà al sant dels cavallers, Sant Jordi. L'oratori començà a bastir-se el 1532 i les obres no acabaren fins el 1609. D’aquell primitiu recinte no en queden gaire restes, excepte l’estructura de l’edifici, perquè durant els anys 1755-70 l’església fou refeta de bell nou, al menys pel que fa a la decoració, i agafà un aspecte barroc clarament visible en la seva façana. Tanmateix entre el 1860-98 es tornaren fer obres, sota les directrius del neogoticisme i deixaren l’edifici tal com el podem veure actualment.
L'església  és de planta basilical, té quatre trams coberts amb volta d’arcs apuntats, i un presbiteri rectangular. Només té una capella lateral, feta el 1770 i dedicada a Sant Marçal. La façana és senzilla: un gran portal amb un arc apuntat, un rosetó i una petita espadanya són els únics elements destacats.  El retaule de Sant Jordi, obra de Rafel Torres Bertran, ocupa l’altar major. Va ser començat al taller de mestre Torres el 1641 i les obres acabaren el 1653 segons una inscripció del mateix retaule, que està sobre un bancal de marès.  Al carrer central destaca una fornícula amb la imatge de la Mare de Déu de la Mar, trobada el 1605 a la Ferradura, i a l'àtic cal observar el magnífic retrat de Sant Jordi matant el drac.
A partir de Sant Jordi acaba el casc antic de Pollença.  Per seguir visitant aquesta part més antiga de la vila s’haurà d’anar a la Padronada, actualment un carrer, però que en època medieval ja designava un barri de Pollença situat a la falda del Calvari. Als peus d’aquest turó hi ha l’edifici de Monti-sion (8), el vell convent que els  Jesuïtes construïren al segle XVIII i quasi no pogueren habitar, ja que l’edifici fou abandonat desprès de la seva expulsió de l’Estat Espanyol. No va ser fins el segle XIX quan es restauraren part de les seves dependències; així  l’Ajuntament el 1882 el va convertir en la seva seu, i es va  recuperar el culte a l’església el 1891, gràcies al treball i dedicació de Miquel Costa i Llobera.
El Col×legi de Jesuïtes, conegut popularment amb el nom de Monti-sion, va ser inaugurat el 1703, però les obres duraren des de 1688 fins el 1764, any en què s’acabaren les decoracions pictòriques. En la traça de l’edifici hi participaren moltes persones, però el que més influí fou Joan d’Aragó, en el disseny de l’interior, Pere Joan Obrador, escultor del retaule major, i Esteve Sanxo, pintor. L’església és de planta basilical, amb capelles laterals amb tribunes a sobre. La coberta és de volta apuntada. La decoració interior del temple és d’estil barroc francès, amb referits blancs, cels, daurats...  Les dependències del convent formen un claustre amb habitacions per tres dels quatre costats.  De les habitacions pròpies d’un convent no en queda res, perquè l’edifici fou habilitat el 1882 per a dependències administratives de l’Ajuntament i després, per a escola. La decoració de l’església tampoc és l’original; l’exclaustració dels Jesuïtes suposà l’abandonament de l’edifici i part de la decoració moble fou traslladada a l’església parroquial i la resta es va fer malbé. La recuperació de Monti×sion suposà la reutilització de béns mobles d’altres esglésies, com el retaule de l’altar  major  provinent d’Alcúdia i pintures realitzades pel mateix Costa i Llobera.
L’església dóna a una clastra, a la qual es pot accedir des del carrer per una escala estil imperial, on es pot veure un dels escuts més antics de Pollença. Des d’aquesta també s’accedeix a la casa de la vila, concretament al saló de plens, que està decorada per una col×lecció de quadres que representen els fills il×lustres de la vila, amb obres del segle XVIII, XIX i XX.
Des del carrer de Jesús, al costat de Monti×sion, es pot pujar al Calvari  per la llarga escalonda de  365 escalons. Alt del turó (123 m)  hi ha una petita capella anomenada El Calvari (9).  La capella va ser construïda entre el 1795 i el 1799. El 1860, després de la desamortització, va passar a mans privades; però el seu nou propietari, Guillem Cerdà de can Bosch, cedí els terrenys per a  construir el camí de les creus, col×locades entre 1860 i 1879 i permeté continuar amb el davallament cada divendres Sant.  La capella, una petita nau amb coberta de volta de mig punt, va ser restaurada el 1950. El seu interior va ser reformat per l’arquitecte Josep Ferragut Pou, i  baratà l’estil de la decoració: L’estil barroc del XVIII es canvià pel neogòtic.  L’altar guarda un grup escultòric del 1448, sufragat pel notari Joan Porquer.  El grup està format per un crucifix i una verge al seu peu, amb fragments de pregàries en llatí i en català. El cartell de “l’Inri” està redactat en hebreu i en llatí, fet que va provocar nombroses confusions en el passat.

Text front:

O mon fill car, suplic-vos perdomeu
a qualsevol que venga per orar
en aquest loc e us vulla contemplar
devotament, clavat alt en la creu



Text revers:

Absit mihi gloriari
nisi crucis ante lignum
in quo Christus sacro mundum
redemit suo sanguine

A un extrem del casc històric de la vila, al costat dels jardins Joan March, es troba el  Convent de Sant Domingo (10), el qual ha esdevingut un dels centres més representatius de les activitats culturals de Pollença. Així és la seu del Certamen Internaciuonal d’Arts Plàstiques, el Festival de Música, i també del Museu Municpal de Pollença.
Els dominics s’instal×laren a Pollença el 1578 a l’oratori del Roser vell, i deu anys desprès, el 1588, es traslladaren a una zona més propera al centre de la vila, quan adquiririen de la família  Desbrull el solar de  l’actual  convent. El Convent està format per una església, de planta basilical amb capelles laterals i coberta de canó, i  un claustre adossat. Aquest té l’accés a través d’un portal exterior independent amb llindar de pedra viva, a sobre hi ha un nínxol recobert per una copinya que guarda una escultura de Sant Domingo. Dins l’entrada hi ha la làpida dedicada al professor Philip Newman (1904-1966), gran impulsor del Festival de Música.  La història particular del convent ha fet que només l’església i el conjunt de columnes i arcades del Claustre s’hagi conservat tal com la degueren conèixer els dominics que aixecaren l’edifici. La resta de dependències han anat canviant de funcions i de forma des de que el 1836 els frares foren exclaustrats. Desprès de ser dedicat a habitatges socials, escola, biblioteca o  fàbrica tèxtil..., i patir les conseqüents obres d’acondicionament, el 1961 es va escometre la reforma més important, actuant sobre el pati del claustre i tapant el pou que fins aleshores havia estat usat pels veïns del poble. Actualment sobre els corredors del claustre hi ha una llar d’ancians i el Museu Municipal de Pollença, que mostra la col×lecció Atilio Boveri, la de Pintura Contemporània del segle XX, i una Col×lecció de retaules gòtics, entre els quals cal destacar La Marededéu amb els àngels (1387), obra de Francesc Comes. A més de diverses peces de la proto-història pollencina, com són els Bous de la Punta..
L’església està dedicada a la Mare de Déu del Roser, la qual presideix el retaule major.  Les capelles conserven els retaules originals, el que permet realitzar un petit recorregut a través de la història de l’art mallorquí del segle XVI, XVII i XVIII, amb obres de Francesc Comelles, Antoni Ballaster o Joan Antoni Oms. 
A l’entrada de la vila hi ha el petit santuari conegut amb el nom de  Roser vell (11) en contraposició a l’església del Roser del Convent de Sant Domingo. El seu origen és incert, i es remunta al segle XIV. Durant molt de temps el petit oratori estava a les afores de la vila, i només era una petita esglesiola, però entre 1500 i 1520 s’eixamplà i es va construir una capella, dedicada al Remei, a més de la casa del donat, que des de finals del XIX compte amb un excelent portal rodó amb decoració de puntes de diamant donat per un particularXX?.  Durant el segle XVI el petit oratori fou molt sol×licitat per diverses ordres per poder establir una comunitat de religiosos, però finalment foren els dominics els que aconseguiren dels jurats l’autorització necessària per establir-s’hi entre el 1576 i el 1588.  L’actual oratori del Roser Vell, l’església i la casa del donat, són el resultat d’una reforma feta a finals del segle XIX, impulsada pel reverend Bernat Cifre, que modificà notablement el conjunt. En el pati davant l’entrada, encara es conserva un pou d’ús públic, de similar tipologia al dels Tiradors i del Verger.
No podem acabar aquesta breu itinerari a través de la vila de Pollença sense anomenar el pou Medieval dels Tiradors (12) i el del Verger (13), es tracta dels dos pous públics més antics que encara es conserven, però que varen ser refets, sobretot pel que fa al coll i a l’arc que aguant la corriola, a principis del XIX. Tampoc podem deixar de mencionar el Pont Romà (14) al començament del torrent de Sant Jordi, d’origen antiquíssim, tot i que desconegut. Aquest era l’únic mitjà que tenien els de la vila per anar a l’Horta de Cubelles. Actualment és un dels monuments característics del municipi.



El Puig
El santuari del Puig de Maria  s'alça a xaloc del poble de Pollença, al cim d'un puig conegut amb el mateix nom. El puig arriba als 330 metres d'alçada i es troba completament aïllat de les nombroses muntanyes del terme, dins la Serra de Tramuntana. Des d’alt es veu una esplèndida panoràmica sobre la Serra, la badia de Pollença, la badia d'Alcúdia amb l'Albufera i part del pla amb la Pobla en primer terme.
El topònim Puig de Maria és la catalanització de la paraula àrab almaria, que vol dir turó per a vigilar. Però l'origen del santuari del Puig cal cercar-lo en torn de l'any 1348. Aquest any, el 31 de març de 1348 el Bisbe de Mallorca, Berenguer Balle, autoritzà la construcció d'una capella al cim del puig, tal com havien demanat els jurats i veïnats de la vila. La seva construcció  fou ràpida i les nombroses deixes dels morts de la Pesta Negra (1348) i les almoines dels atemorits supervivents afavoriren les obres. El 1362, catorze anys després d'haver-se començat la petita capella, s'instal×laren  alt del puig tres dones, Floreta, Dolça i Simona, amb l'objectiu de viure en comunitat. En pocs anys, elles tres constituïren una comunitat religiosa, adoptant primer la regla de Sant Pere (1370) i després la de Sant Agustí (1388).
L'arquitectura del Puig ha baratat molt i poques coses d'aquells temps es deixen veure. El refector amb els arcs diafragma apuntats, pagat per la família Santmartí segons un escut que encara es veu, és l'espai més pur que podem veure. De la resta de la primitiva fàbrica gòtica pràcticament no en queda res. Dins l'església hi ha dues capelles laterals, la de Sant Pere i la de Sant Matgí, amb volta de creuaria del segle XIV. Les reixes de l'altar també són de l'època medieval. A fora podem veure la torre i les murades, també construïdes durant els segles XIV i XV. Els espais comuns del monestir eren l'església, el capítol, i el refetor. Les monges vivien en unes cel×les individuals, actualment desaparegudes, de les quals se'n té notícies pels documents.
Tot l'esplendor del segle XV aportat per la riquesa i les classes nobles que confiaren les seves filles al monestir del Puig s'esvaïren durant el segle XVI, ja que el bisbe de Mallorca manà tancar el monestir. De res serví la protesta ni les accions dels jurats ni del batle pollencí, que en aquell temps era Joan Mas. El Puig restà tancat  fins el 1638; passats 73 anys, els jurats de la vila aconseguiren del bisbe Juan de Santander, que els hi fos concedit l'administració de l'antic monestir del Puig, ja que les monges no es podien fer càrrec del manteniment i restauració de l'edifici. Des de llavors ençà el Puig de Maria tornà ser obert al culte com a santuari, administrat per una obreria sota la supervisió de l’autoritat civil de la vila i un capellà de la parròquia.
Durant el segle XVII es feren obres de conservació de les instal×lacions. Tots els diners s'invertien en conservar l'edifici i adquirir el parament per l'església. Fou durant el segle XVIII que l'estil gòtic de les construccions del Puig fou baratat per l'estil barroc. Entre 1735 i 1760 l'església canvià per complet. La coberta en vessant i arcs apuntats fou substituïda per una volta de pedra, es construí un cambril per la imatge de la Verge, s’obriren noves capelles, algunes a costa del capítol, i s'estucà l'església amb guix, pintura i pany d'or.
Tanmateix la reforma barroca no seria la darrera intervenció al Puig. A finals del segle XIX, una reforma d'estil neogòtic de l'arquitecte Bartomeu Ferrà, impulsada per Miquel Costa i Llobera, suprimí la decoració barroca, i el retaule, per tornar a l'església al primitiu estil gòtic. Actualment l’església del Puig és un edifici de planta basilical amb capelles laterals.  El presbiteri, separat de la nau per un reixat de ferro del segle XIV, està presidit per la imatge de la Verge Maria a la que es pot accedir a traves d’una petita girola. Del monestir medieval ja s’ha dit que en queden poques coses, però el refetor amb la coberta a doble vessant amb arcs diafragma és la construcció més espectacular d’aquesta època. Així com també la torre defensiva situada a l’exterior i vora l’antiga entrada; només ha canviat d’aquest indret la comunicació amb la resta de construccions, ja que antigament estava separada i avui unida amb un pont de pedra.
Durant el segle XX, el Puig ha estat atès per ermitans (1971-67), per monges del Sagrat Cor (1968-87); i des del 1988 per donats i administrat per una obraria. 
En el dia d’avui, el puig gaudeix d'una doble protecció. D'una banda fou declarat Bé d'interès Cultural (BIC) per les construccions defensives, i per l'altra banda, els valors naturalístics dels seus alzinars foren reconeguts com una Àrea Natural d'Especial Interès (ANEI).



El Castell del Rei i Ternelles
Un dels itineraris més interessants de Pollença és el del Castell del Rei. Per arribar-hi cal fer  uns 7 Quilòmetre dins la possessió de Ternelles, un espai protegit pels seus especials valors naturals (LEN, ZEPA, DA) .  El Castell del Rei es troba sobre un espadat de la Serra de Tramuntana, a una altitud de 476 m sobre el nivell de la mar. Al Castell s’hi arriba a través de la vall de Ternelles, on hi ha un camí fins a la mateixa base del monument que travessa pinars, alzinars, espais de conreu i carritxers. El castell està construït dalt d’un puig, amb parets molt verticals, sobre els quals hi ha les estructures muràries. La mola és coronada per una plataforma irregular inclinada, on se situen les edificacions i aljubs.
Fins el segle XVIII el Castell del Rei fou conegut amb el nom de Castell de Pollença. No va ser fins el 1811, data en què l’Estat el va treure a la venda, que s’anomenà castell del Rei.  El seu origenl no és gens clar: les restes actuals són medievals, però hi ha autors com Guillem Rosselló que consideren probable que durant la dominació romana ja hi hagués alguna infraestructura a tots els castells roquers de Mallorca, i entre ells, el Castell del Rei. Durant l’Edat Mitjana fou una plaça forta: aquí s’hi amagaren els musulmans del setge cristià, i també els mallorquins lleials al rei Jaume II. El castell del Rei entrà en desús conforme anaven avançant els segles. Durant el segle XVI i XVIII quedà reduït a una simple torre de vigilància, fins que al segle XIX  l’Estat el va vendre, primer els  terrenys, el 1811, i desprès el castell el 1867.
Del vell castell només és conserva la murada, encara que fins a principis del segle XX es podien veure les restes de les arcades de la capella, i per la documentació històrica és té notícia que al castell hi havia un rebost, un forn, un molí i dues cases. Actualment està en fase de reconstrucció.
Però la possessió de Ternelles, té altres punts d’interès. Un d’ells és la Cel.la. Segons Mateu Rotger, hi havia un primitiu edifici, que poc tendria a veure amb l'actual, però que s'aixecà en el mateix punt, entre l'Hort d'en Font i les cases, el 1408, quan l'ermità Joan Biscaí sol.licità als jurats de Pollença el trasllat de l'ermita anomenada la cel.la vella, que estava molt a prop del castell del Rei i de la qual encara en queden algunes restes, fins al nou emplaçament. Enllestida la nova ermita, fou coneguda també per la cel.la i tenia l'avantatge que es trobava més acostada a les cases i al poble. El 1562 es va fer una remodelació i el 1657 ja hi havia una comunitat d'ermitans. Sembla que el segle XVIII romania en estat ruïnós i per això es tornà remodelar. El 1740 el canonge de la seu el Sr. Dr. Cristòfol Martorell va beneir el nou oratori, que és el que és pot contemplar en l'actualitat. Després és reconstruí i amplià l'edifici adossat que havia de servir per a la comunitat de religiosos.
De la cel.la destaca la seva façana de pedra, d'estil barroc. El portal és romà, rematat amb un frontó triangular, amb una simple nínxol sense imatge en el timpà, i està ornamentat en els tres ànguls per pinacles amb bolla. Al capdamunt s'obri un petit rosetó i un escut d'armes amb una creu. Un campanar d'espadanya s'alça a la cruïlla de les dues vessants. La façana queda desequilibrada per l'esmentat edifici de les cel.les dels ermitans, que es troba adossat a la part esquerra, revestit amb uns materials més pobres. L'oratori presenta una planta basilical de dos trams i presbiteri amb una marededéu a l'altar. El sostre és de volta de canó, amb llunetes a cada tram. Hi ha una sagristia a la part dreta, mentre que el portal de la part oposada comunica amb la residència. A la planta baixa hi ha 6 cel.les de 2x3 metres, una cuina i un menjador amb dues taules clavades en el trespol. Al pis superior només hi ha 3 sales grans. Abans tampoc faltaven unes solls i una pallissa.
La comunitat d'Hermanos Terciarios de San Francisco de Asís o ermitans de la Cel.la, va finir sobre el 1900, a causa d'un plet amb el bisbat, en motiu de la insubordinació del seu prelat i la infracció per part del col.lectiu de les seves constitucions. De res va servir la tasca de mediador de Miquel Costa i Llobera, confirmat pel bisbe Campins com a Visitador de l'ermita el 1895. Amb aquest fet es perdé no només la comunitat, sinó bona part de la vida d'aquella contrada, com els misteris de l'antic camí empedrat de la cel.la. Avui encara es conserva un d'ells, una simple creu de arenisca sobre un penyal, que s'alça dins la foscura de l'alzinar, com un punt extasiador de lluminositat i bellesa paisatgística.
Moltes coses més es podrien contar de Ternelles, lloc del Castell de Pollença, dels miracles curatius de la font Argentera, del modern Pi de Sant Antoni, de l'Alguaret... Però no ens podem estendre en ela seva anàlisi, perquè cada una d'elles té la seva història autònoma, quasi independent de la pròpia possessió.



Sant Vicenç
A mitjan camí entre Pollença i el Port, a la zona de la Punta, es pot agafar el desviament de la carretera que porta a la Cala Sant Vicenç, el tercer nucli de població.  Just a l’entrada de la Cala, a ma dreta,  hi ha la urbanització L’alzinaret de Sant Vicenç. Dins aquesta hi ha un solar no construït on es poden veure unes coves artificials d’enterrament datades entorn del 1600 a.C.  Es tracta d’un conjunt de coves, que ja foren descrites durant el segle XVI per Joan Binimelis (1593).  De les 14 que hi havia el 1887 actualment només en queden sis, les quals es poden visitar sense cap problema. Aquestes presenten diverses tipologies; unes són de planta circular i sostre de volta, i altres presenten una tipologia més complicada, com la coneguda per “núm.7 de Hemp”, que té avantcambra, una sala principal allargada amb nínxols laterals, una trinxera central i bancs als costats amb prestatgets. Ara bé, de les excavacions realitzades s’han trobat molt poques restes, ja que des d’antic foren espoliades. L’únic destacable és un ídol bètil, totalment original dins l’arqueologia Mallorquina i alguns fragments d’os (botons amb perforació amb forma de V). Les coves de Sant Vicenç, la de Son Sunyer (Palma) i la de Son Toni Amer (Campos) formen el conjunt més important de necròpolis amb hipogeus de tipus mediterrani excavats a la roca.
A aquest indret també podem observar la possessió de Sant Vicenç, amb una de les cases  més interessants del terme. Els edificis estan construïts a uns 60 m. d’alçària, a les faldes de la Serra de Sant Vicenç. El camí que puja fins a les mateixes parteix de la carretera de Pollença a la Cala, a mà esquerra, un poc abans d’arribar al nucli urbà. Es tracta d’una part de l’antiga explotació agrària que donà  nom a tota la vall, encara que des de ben prest es va dividir en altres propietats, que derivaren en les  possessions de Can Botana, Can Martorellet, ca l’Hereu i la Torre de Sant Vicenç que seria la que ara ens ocupa. En el llibre del repartiment ja figura una alqueria amb aquest nom, fet que ens pot relacionar el topònim amb l’època paleocristiana. Durant molt de temps va ser de la família Cabanelles i en el segle XVI ja era coneguda només per Sant Vicenç. Tanamteix, la torre no desaparegué, ja que avui en dia encara destaca del conjunt de les cases, practicament sense haver sofert cap modificació. La rusticitat, el seu volum i alçària, ja que sobresurt un pis més que la resta de dependències, així com també  la coberta a dues vessants i els petits finestrons que són les úniques obertures a l’exterior, tot i conservant el seu caràcter defensiu, en són els trets més destacables. L’accés a la mateixa es fa des de la sala de la casa principal, aquesta té el característic portal rodó de mig punt com entrada principal des de la clastra i una cambra dividida per un arc allargat. Evidentment, en tot el conjunt no hi ha cap part destinada als senyors, ja que abans del XIX la seva perillositat allunyava aquests de viure a n’aquest indret i perquè a finals del segle XIX els propietaris del moment, la família Aloy (de can Franc), decidiren construir una residència (el “Xalet”) molt prop de cala Barques. Es tracta d’un edifici projectat per Joaquim Pavia Birmingham totalment en consonància amb l’estil de moda en aquell moment, que no era altre que el neogòtic. Aquest fet, va permetre preservar les cases de la possessió tal com havien estat concebudes pel seu ús agrícola i defensiu.   


L’Atalaia d’Albercuix
Un dels llocs més visitats de Pollença és Formentor. Camí de la mítica platja hi ha dues aturades obligatòries pels visitants: la primera és el mirador de la Creveta amb el colomer de fons, i la segona és la talaia d’Albercuix amb la badia de Pollença als seus peus.
La talaia d'Albercuix es troba alt d'un cim, a 390 metres sobre el nivell de la mar, al qual s’hi accedeix mitjançant una carretera. La talaia  fou construïda a finals del segle XVI dins les terres de la possessió d’Albercuix, integrant-se en el sistema de defensa de l'illa de Mallorca ideat per Joan Binimelis. Amb l'ajuda de senyals de fum, durant el dia, o de foc, durant la nit, les novetats eren  trameses  de talaia a talaia fins arribar a Ciutat on s'organitzava la defensa oportuna.
Durant anys l’atalaia d'Albercuix fou l’única construcció del cim, es tracta d’una torre troncocònica, amb una cambra principal situada a uns 4 metres d’alçària on hi ha l’única entrada, té coberta de volta i un matacà sobre l'entrada. L'obra de la torre és de pedra i morter amb les parets interiors i exteriors referides. Segurament en el segle XIX va ser complementada amb una construcció anexe segons es dedueix d'una notícia del 1856, any en el qual la talaia i una caseta fou traspassada al ministeri d'Hisenda i valorada amb 1.800 pessetes.
Durant l’època moderna la vigilància de la costa estava encomanada als talaiers, normalment homes de la vila, els quals rebien uns diners en concepte de salari, que normalment solia ser elevat, perquè no hi havia gaire voluntaris disposats a fer aquesta arriscada feina. El 1597 Benet Verger, quan visità la torre per inspeccionar-la, trobà en Martí Castell com a guardià. En Martí era un home de 48 anys i disposava d'un arcabús sense munició com a defensa personal, també li mancava un fester, eina imprescindible per encendre foc i avisar a la següent talaia. El mateix any la talaia necessitava arreglar, igual que el 1716, quan estava mig derruïda com a conseqüència d'un llamp. Amb el pas dels anys la talaia s'equipà amb més homes, fins a tres el 1769, i les armes necessàries. Al segle XVIII i XIX, els senyals deixaren de ser fets amb foc per utilitzar els canons. Les noves peces d'artilleria augmentaren la precisió i la distància del tir convertint les talaies amb instal×lacions innecessàries. El 1852 els talaiers, fins llavors civils, es convertiren en militars i formen el Real Cuerpo de Torreros. El 1856 un nombrós grup de torres, entre elles la d'Albercuix, passa a formar part d'Hisenda i el 1867 desapareix el Real Cuerpo de Torreros. La talaia d'Albercuix deixa de ser útil i passa a mans privades. Actualment la talaia és propietat pública i pot ser visitada per tothom, encara que durant el segle XX va veure ben de prop l'enderrocament per deixar lloc a un radio-far.
Dit això, s’ha de remarcar que l’estat de conservació tant de la torre com del paisatge circumdant no és el més òptim, sobretot a causa de la massificació dels seus visitants i de la poca cura que han tingut aquests en la preservació i la neteja de l’entorn.



Formentor
El cap de Formentor és un cap situat a l'extrem septentrional de l'illa de Mallorca. Marca el límit septentrional de la Serra de Tramuntana i de la Costa Nord mallorquina, i alhora tanca pel nord la Badia de Pollença. Es troba al municipi de Pollença, a la península homònima de Formentor. Consta d'una de les platges naturals més grans i atractives de tota l'illa.
El cap de Formentor és de gran importància per a la navegació entre la costa peninsular, Mallorca i Menorca. Per això, s'hi construí un far l'any 1863, projectat per l'enginyer Emili Pou. El far, de torre i casa blanques, està situat a 210 metres sobre el nivell de la mar, i és visible des d'una distància de 21 milles nàutiques. Emet quatre ràfegues de llum blanca cada 20 segons, i es veu amb el Cap d'Artrutx de Menorca i el Cap de Capdepera. Marca l'entrada a la Badia de Pollença i la línia recer entre els vents de llevant i de ponent.



La Fortalesa d’Albercuix  
Just a la Punta de l’Avançada, a un extrem de la badia de Pollença,  hi podem veure les restes d’una fortalesa del segle XVII.  La Fortalesa, nom en que és coneguda pels pollencins, va ser construïda entre el 1682 i el 1692 seguint la traça de Vicenç Mut i Martí Gil de Gainza, tot i que el 1628 ja havien concloses unes primeres obres que després donaren com a resultat un edifici inservible. La construcció que ara es pot veure és de planta hexagonal, edificada amb cantons de marès. Les parets formen un peu de murada molt inclinat que acaba en el cordó; a sobre hi ha el parapet de la terrada. Consta de planta baixa, pis, plataforma superior, amb una superfície total de 1472 metres quadrats. No cal dir que la seva missió original era la defença del Port de Pollença de les incusrsions corsàries. Per això quan desaparegué el seu perill l’Estat va decidir enagenar-la.
Així, a finals de segle XIX, la fortalesa fou venuda a Pere Llobera i al 1919 Roberto Ramaugé la va comprar, realitzant una sèrie de transformacions a l’edifici, destacant la seva vessant ornamental. De fortalesa militar, el recinte es transformà en un lloc paradisíac on es reunirien noms cèlebres de la cultura com Andrés Segovia o José Decreff, escultor que participà en la decoració del recinte, i bona part de la nòmina d’artistes que per aquelles dates estaven relacionats amb Pollença. Evidentment, el nom de la Fortalesa ja aniria sembre unit al de Ramaugé. 
Però la guerra eliminaria de cop, com tantes altres coses, la relació de la Fortalesa amb l’Art i les festes. El 1936 passà a formar part de l’exercit de l’Aire, reprenent el seu primitiu ús militar. Entre aquesta data i el 1984, moment en què tornà als hereus de Romaugé, fou temps suficient per a què les obres que composaven el conjunt fossin espoliades, encara que es conservin importants deixalles d’aquestes com són els capitells de les columnes esculpits per Decreff.  En l’actualitat  ha estat declarada Bé d’Interès Cultural.



La Possessió de Bóquer
Des del Port de Pollença es pot fer una bona passejada fins a Cala Bóquer. Per arribar-hi cal passar per davant les cases de possessió de Bóquer, que normalment acostumen a deixar passar a tots els bons caminants. Si el recorregut es fa en l’estiu, pot acabar amb una bona capbussada a la cala, però també ens poden desviar lleugerament i acostar-nos a les restes arqueològiques de la zona.  Just a mitjan camí de la cala, a la vessant de xaloc del Cavall Bernat hi ha  un poblat integrat per  47 habitacions de tipus navetiforme amb planta absidial, datades del 1250 a. C., és a dir d’època pre-talaiòtica.  Entre el 1000 i el 800 a. C es creà un altre poblat a la zona de la badia de Pollença, inclòs el Pedret de Bóquer, conegut pels romans com Bóccoris. No cal dir que aquest és l’origen del topònim de la possessió, que ja és citat per plini el Vell.
Les cases estan situades a la vessant oest de la punta Roja. Es tracta d’un conjunt arquitectònic que té una base molt antiga però que fou molt remodelat a principis d’aquest segle. Com fou característic en altres possessions del terme, es reconvertiren espais d’ús agrícola en residencials o les antigues dependències dels amos és convertiren en la casa dels senyors. En el cas de Bóquer, a més, la imponent torre va perdre el seu ús defensiu, encara que es remarcà la seva presència, amb la construcció de merlets i altres ornaments que se suposa caracteritzen exteriorment aquesta mena d’edificis. Per altra part, cal dir, que les cases no es disposen al voltant d’una clastra, sinó al llarg d’una carrera, que ocupa el camí que porta a la cala. Bóquer també destaca per un dels seus propietaris il.luestres, el músic Miquel Capllonch. Aquest va heretar la possessió del seu germà Joan que l’havia comprada feia uns anys a les germanes Pujol, darreres representants d’aquesta família a la contrada. En el dia d’avui continua en mans de la família Capllonch, encara que la seva superfície ha minvat moltíssim De fet, des de finals del segle XIX els seus sementers han estat establits i s’han convertit en la terra sobre la que s’ha edificat la major part del Port de Pollença.



Vall d’en Marc
Un interessant recorregut que ens portarà fins a Escorca es pot realitzar seguint el camí vell de Lluc, així es creuarà  la Vall d’en Marc. L’itinerari es pot fer a peu des de Pollença o anar amb cotxe fins el Pi de les Creus. La caminada és llarga, unes 4 o cinc hores, però ens permetrà descobrir un tros molt interessant de la Serra de Tramuntana, tant del punt de vista cultural com paisatgístic.  El nom de Vall d’en Marc prové del llinatge March, propietaris de la possessió de Son March i altres importants terres de la vall, que durant el segle AVI substituí al nom primitiu de Vàritx.  El camí de Lluc transcórrer paral×lel al torrent de la Vall d’en Marc, que a l’entrada del casc urbà es junta amb el de Ternelles i formen el torrent de Sant Jordi.
Just a uns tres quilòmetres de la vila es troba la possessió de Can Serra i els molins de Llinars, ja mencionats pel Llibre del Repartiment de Jaume I. Els molins de Llinars són un conjunt de sis molins d’aigua, l’últim dels quals deixà de funcionar als anys 50. Es tracta de les restes d’un sistema de regiu elaborat pels mallorquins musulmans abans del 1229, i del qual els cristians  reaprofitaren el seu ús. Segurament els catalans només trobaren dos molins i després anaren construint els següents. Anomenats de baix a alt porten per nom el d’enTeixidor, d’en Solivelles, d’en Jaume Teixidor, de Madò Teresa, d’en Vermet i de Llinars, actualment tots ells són residències d’estiu dels turistes estrangers. Un setè molí de construcció decimonònica ja es troba dins can Serra i aprofita una part del cabal d’aigua de la font, la resta s’utilitza per regar la zona de ca na Borrassa. És interessant remarcar que tot aquest sistema d’antics molins fariners i drapers, prové d’una única font de mina situada dins la possessió de Llinars, a prop de les casses i del torrent. Segurament es tracta d’un antic quanat que construïren els andalusins, encara que sembla que el 1890 es reformà totalment. Els casals dels molins encara formen un conjunt espectacular, situat en un paratge molt ben conservat, al marge dret del torrent de Llinars. De fet el que destaca no son els casals pròpiament dits, ja que són de reduïdes dimensions, sinó les imponents estructures de  les síquies i els cups, que tenien la funció de donar força a l’aigua que havia de fer girar les pales dels molins.
Veïna de Llinars es troba la possessió de can Serra. Les seves cases s’alcen a la vessant sud-oest de la Penya del Migdia a uns 200 m. de la carretera de Pollença a Lluc. Precisament un dels trets característics és la seva entrada, que presenta un camí vorejat per plateros que comença a les mateixes barreres de la carretera. Al final, una escala tipològicament igual que la de Raixa i un abundós jardí acaben de definir possiblement l’accés més ermós de les possessions pollencines. De fet, això no és arbitrari, ja que el propietari que la va construir no era altre que Antoni Jaume Nadal, que també ho era de Raixa. En el dia d’avui, sense la major part de les seves terres, encara pertany a la mateixa família. Ara bé amb anterioritat, havia estat d’importants membres de la mà major pollencina com els Solivelles, els Serra -que donaren el topònim actual- els Martorell, -que donaren nom a la placeta del mateix nom, indret on tenien la posada- i als Asprer, ja en el segle XIX. Això no és estrany, ja que can Serra era la possessió més ben valorada del terme, juntament amb Son March. Després que fos adquirida per la família Jaume es feren importants reformes, sobretot a la casa actual dels senyors, que ocupa quasi tot el primer pis. També compta amb una important capella exterior a la clastra.
Però la  possessió més emblemàtica de la vall és  Son Marc. En època islàmica es corresponia a grans trets amb l’alqueria Benigigar de 8 jovades, que a la documentació catalana es grafiaria com Binitiger. Estava situada a la vall de Varitx on la font del mateix nom i la font peixera permetien una important horticultura. Els propietaris més antics són dificils de coneixer, ja que sembla que l’antiga possessió es va dividir per herència, el que motivà una multitud de propietaris de cognom March. Tanmateix el segle VI coexistien les possessions de Varitx i Son Marc que confrontaven, La primera a principis del XVIII es va dividir entre els hereus i va desapareixer com a tal. Son Marc continuà amb una valoració igual que son Serra, que vorejava les 16.000 lliures. A partir del segle VI, sinó abans, els March ja són els propietaris de l’antiga Binitiger, després, a causa de la manca d’hereus varons es perdrà el cognom i entrarà el de Pizà i el de Nogués, fins que aquests la varen vendre a la familia actual el 1936. Bernardí Solivelles n’es el propietari actual. L’extensió de la possessió a variat força durant la seva història, amb les successives incorporacions i segregacions que s’han anat succeïnt. Així, sembla que entre 1515 i 1585 hi va haver una gran partició de la propietat, segurament quedant molt aprop de les 205 quarterades que foren declarades el 1865. A la segona meitat del segle XX es feren nombrosses vendes que feren minvar la seva extenssió fins a les 118 quorterades, quantitat que s’ha vista incrementada en els darrers anys. Però el tret que donava riquesa a Son March no era la seva extenssió sinó la producció agrícola. El 1865 hi havia 49 quarterades d’olivera, 21 de garrofer i 2 de cereal, a més d’1 quarterada dedicada al conreu de tarongers i 1 quartó de reguiu. Per si fos poc, l’alzinar permetia engreixar al menys 15 porcs, a part de la guarda de més de 40 ovelles que foren declarades el mateix any. L’altre tret important d’aquesta possessió és la seva arquitectura, ja que representa un autèntic compèndi del que era i que significaven les cases de possessió. Tot indica que el conjunt que ara es fa visible és el fruit d’una remodelació efectuada al segle XVIII, coincidint amb l’apogeu econòmic de la famílai March. Els principals edificis estan disposats en torn a una clastra. El portal forà que ens hi introdueix s’obri a un extrem del buc destinat a les pallisses i a cambres residèncials. A mà dreta segons s’entra s’alça l’edifici principal, perpendicular a aquest hi ha el buc de la tafona i al seu davant  l’edifici destinat a la botiga de l’oli i els estables, a més de les pallisses i dormitori dels antics missatges que tenen el seu accés mitjançant una escala exterior; aquest edifici acaba de tancar la clastra.  Pel que fa a la casa principal, destaca el portal romà de l’entrada, de llindars de pedra que li confereixen aspecte senyorial. La sala pròpiament dita funciona com un distribuidor de la resta de dependències. Espacialment ocupa dues crugies, separades per un arc allargat. A la primera vessant hi ha l’escala que porta al pis noble, mentre que a la segona hi ha el rebost, la cuina i demés dependències dels pagesos. De fet, la part baixa era la residència dels amos i el primer pis la dels senyors, la qual cosa fa ben visible el contrast que representen ambdues classes socials. El pis noble es troba allunyat de les funcions agrícoles, ja que és una típica residència senyorial amb estages dedicats a la vida pròpia d’un gran propietari rendista. La sala principal, que encara manté bona part del mobiliari i els ornaments de l’època barroca que els va veura neixer, ocupa el primer aiguavés , juntament amb dues cambres, entre les quals hi ha la pròpia del capellà. L’altra buc perpendicular a la casa és el de la tafona. Aquesta ja es troba documentada al 1608 i és un edifici d’unes dimensions considerables, prova de la importància de l’oli a Son March. També el portal, molt similar al principal, denota la rellevància concedida a aquest espai. Les deus bigues que s’empreven per prensar l’oliva, els arcs diafragma que eleven el sótil a gran altura i la llargària de la nau, en són trets a destacar. A més, el seu estat de conservació es òptim i ningú diria que des dels anys 50 la tafona va deixar de funcionar. Però la història de Son March va més enllà d’una explotació agrària. De fet, era l’entitat que, en certa forma, cohesionava els nombrosos habitants de la vall. Aquests anaven a missa a la seva capella exterior i el 1921 les monges de la caritat s’hi varen establir per fer escola als nins de la contrada i cuidar dels malalts. Avui en dia el referent de Son March encara no ha finit, i bona prova d’això és la tosa que cada any reuneix un gran nombre de persones en un ambient festiu-tradicional que recorda temps passats.  
Una altra de les possessions dignes de visitar de la zona és Son Grua, situada entre la costa de la Punta, la Penya del Xoriguer, les Penyes Vermelles, el Puig de l’Enrunada i la cova Mitja. Les cases foren bastides sobre un turonet d’uns 125 m. d’alçària, a un mig quilòmetre de la carretera que travessa la vall. La finca és molt rica en vegetació, per la qual cosa es pot trobar en els diferents sementers oliveres,  garrofers, ametllers, figueres, cítrics i diversos arbres fruiters. Cal destacar l’esponerós jardí a la part Sud-est de les cases, a on entre altres espècies hi trobam facers, plateros, diverses varietats de cactus, cipresos, arbres de pisos, eures, buganvilies, garballons, llorers, lledoners, eucaliptus i una bona representació d’arbres de ribera. Tampoc hi falta l’alzinar que cobreix una bona part de les zones més elevades de la finca. Segurament aquesta possessió seria l’alqueria que els cristians anomenaren tot just acabada  la conquestà com a Canalig,  topònim derivat del llatí Canalis, que significa Canal. De fet són moltes les evidències de que aquest indret va ser utilitzat durant l’època andalusina, en són exemples les restes de canals que servien per irrigar la zona o l’estela funerària que es va trobar del XII. Son Grua és una de les poques propietats pollencines que han estat vinculades a la noblesa o a famílies de mercaders ciutadans. El 1865 era dels Vilallonga Aguirre, família a la qual encara pertany. Les cases són una mena de compendi del que s’espera que sigui una possessió, tot i que la imatge actual es deu en bona part a una gran reforma que es va fer a principis del segle XX, sobretot pel que fa a la part noble. L’estructura del conjunt de les cases respon per una part a les necessitats residencials de senyors i a les funcions agràries dels amos. Els quatre edificis també es disposen al voltant d’una clastra, tantcant-la totalment, tot i que a diferència de Son March, la façana principal no dona a l’interior d’aquesta, sinó a l’exterior, allà on s’obri el portal forà. Aquest està format per un arc de mig punt amb dovelles de marès, que contrasta amb la resta de la façana que està finament referida. Un imponent corredor amb sòtil de llinyamada, sostinguda per dos arcs allargats, condueix a la clastra i al pis superior, gràcies a una escala que parteix del seu interior. Aquest espai, serveix avui, d’entrada i recepció. Un cop a dins la clastra, destaca el coll d’una gran cisterna que s’alça al seu enmig, l’antic empedrat del trespol i la diferent qualitat de cada un dels edificis. Un altre tret ressenyable és l’esglesiola que té accés propi des de l’exterior, el que fa pensar en un ús semi-públic de la mateixa, encara que la majoria de gent de la contrada anaven a sentir missa a Son March. Es tracta d’un edifici d’uns 9 per 6 metres, adossat a la façana principal, amb coberta a doble vessant, però que no és visible des de l’exterior perquè té una barana que imita un terrat. El sòtil el formen dues voltes de creueria, té un portal romà amb brancals de pedra  amb vàries mol.lures i un petit rosetó a sobre. A l’exterior es poden veure dos contraforts en un lateral, entre els quals s’hi ha dos bancs que permeten gaudir del jardí que envolta la zona.

 

Fartaritx
Fartaritx avui en dia és una de les zones més especials del terme de Pollença, pel senzill motiu que no és possible l’accés en automòbil, al menys en una de les seves parts més importants. Fartaritx designa una  antiga alqueria que va derivar amb el pas del temps en 4 possessions diferents: Fartaritx Gran, Fartaritx d’en Roig, Fartaritx d’en Vila i Fartaritx del Racó. Tot aquest conjunt es troba a l’altiplà format a la vessant nord de la cuculla de Fartaritx i del Puig de Ca, a l’extrem occidental del terme municipal de Pollença. La seva altura mitjana és d’uns 500 metres, la qual cosa ens pot donar una idea de la climatologia i la vegetació. Així destaca l’alzinar de Fartaritx Gran, clarament sembrat, i un pinar  no massa extens que envolta Fartaritx d’en Vila. No hi falten tampoc algunes espècies característiques de la muntanya mallorquina, com les violetes de Penyal (Hippocrepis Baleàrica), violes de Sant Pere (Cyclamen Balearicum), el safrà bord (Crocus Minimus ssp. Cambessedessi) i algunes espècies d’orquídies.
El nom de Fartaritx és d’ascendència mossàrab i vendria de l’arrel Hard- (llangardaix, dragó... molt abundants a les rodalies), segons J. Coromines. Tanmateix l’etimologia no està gaire clara, puix al diccionari Alcover-Moll, se li atribueix el significat de lladre de camins (far tarig, en àrab) i Simonet el fa derivar de Cardus (Card). El que si és cert, però, és que aquest és un dels topònims (tot i que evolucionat) més antics de Pollença. Ja en el segle XIII es troba documentada una zona amb aquest nom i que estaria situada al nord del Puig de Ca de Miner. En aquells anys surt a la documentació amb la grafia Fardarix.
De les cases de les quatre possessions avui cal ressaltar Fartaritx Gran i d’en Roig, ja que Fartaritx d’en Vila es troba en runes -i això que es tracta d’unes cases residencials construïdes al segle XIX- i Fartaritx del Racó a sofert moltes reformes els darrers anys, encara que el paisatge en què estan immerses sigui excepcional. Les cases dels dos primers Fartaritx, en canvi, conserven tota la puresa del món tradicional, ja que no compten ni amb un camí de carro per arribar-hi, ni tan sols amb electricitat. Per això, en aquest indret les tasques agrícoles encara es fan amb l’ajut de les bèsties. Les cases de les dues possessions estan situades al peu de la cuculla de Fartaritx, a la vessant nord est, a uns 450 m. d’altitud. Formen un sol conjunt arquitectònic, tot i que evidentment les clastres estiguin totalment separades. Les cases de Fartaritx Gran estan formades per un sol buc de dues plantes, totalment destinades als usos dels pagesos. Les seves dimensions i rusticitat contrasten amb els casos ja descrits de Son March i Son Grua, on prenia rellevància arquitectònica la coexistència d’usos senyorials i pagesos, a més de les seves grans dimensions. A Fartaritx Gran no hi ha, ni tan sols, una petita cambra destinada a ús exclusiu dels propietaris, fet que si es produeix a la casa veïna de Fartaritx d’en Roig, tot i que ha hores d’ara presenti un estat ruïnós.



La Vall de Colonya 
Sortint de la vila mitjançant el carrer del Roser-Vell s’arriba al camí de Colonya. Aquest  recorre tota la vall i ens permetrà visitar algunes interessants possessions, com les actuals de Colonya, Lassarell, can Cusset, can Bosch...
L'actual topònim de Colonya deriva, segons J. Coromines i F. de B. Moll, de la forma llatina colònia, que a la vegada provendria de colonus, o pagès que arrenda i/o habita una heretat. Per tant, es tracta d'un nom que tendria molt a veure amb la romanització d'una important vall del municipi de Pollença. En l'època de la Conquesta es troben dues alqueries anomenades Culunia Axarquia o de Llevant i Culunia Algarbia o de Ponent. Segurament abraçaven tota l'actual vall de Colonya, inclòs, evidentment, can Bosch. Però les primitives alqueries prest es començaren a subdividir, donant pas a les possessions i explotacions més petites que han dominat la vall. Tant és així, que entre els segles XV i XVIII són al manco sis les possessions de la vall que tenen el mateix nom. Concretament, durant el set cents a les fonts fiscals es documenten Can Guilló de Colonya, Ca l'Hereu de Colonya (encara que en ocasions només surt simplement colonya o possessió a Colonya), Colonya dels Companys, Colonya dels Bennassars, Colonya dels Martí Cifre (des del XIX anomenada can Cusset) i Colonya dels Jaume i Guillem Cifre. Però, només aquesta darrera és la possessió que s’identifica avui amb aquest topònim. Per altra part, es tracta d'una propietat ja plenament separada de l'actual Can Cusset i de Can Bennassar, al manco des de finals del segle XV, com així o corrobora el Capbreu de Pollença de 1515.
De l’arquitectura de la possessió de Colonya és digne de mencionar la rusticitat de les cases velles, la seva arcaica torre de defensa totalment integrada dins les cases i l’arc que forma el portal forà. Però, molt prop d’aquestes, sobre un turonet que proporciona una vista immillorable de tota la vall i part del municipi de Pollença, foren construïdes per manament de Guillem Cifre de Colonya abans Coll el 1902 unes noves cases residencials. Presenten una façana a “la catalana” amb dues interessants finestres coronelles, que segurament eren les pròpies de la casa de la Universitat situada a la plaça de l’Almoina.
La possessió de Can Bosch es localitza a la vall de Colonya, entre els accidents geogràfics de la Penya Mascorda, les Tosses, l'Atzarim i la Penya del Rafalet. Les seves terres fan partió amb les propietats de can Fanals, can Cusset, la Mola, can Sion, Fartaritx, Lassarell, i un grapat de finques més petites. Les cases foren construïdes al sud-est de la serra de la Coma, a uns 200 metres del camí de la vall. La vegetació de la zona és abundant i variada. S'hi poden veure tot tipus d'arbres fruiters, oliveres, pins i alzines. A més, pels voltants de les cases, a la zona del jardí, hi ha facers, eucaliptus, acàcies, arbres de ribera, heures, ciprés, i una variada representació de plantes menors.
Els propietaris de Can Bosch són coneguts amb detall, un dels més destacats fou Joan Bosch que el 1503 va adquirir la finca i li donà nom. També és de destacar que durant el segle XVIII va pertànyer als March de Binitiger, ajudant així a enfortir el patrimoni d’aquesta important família. Des del segle XIX pertany a la família Morell de Ciutat. Fent honor a les famílies de propietaris a Can Bosch es bastiren unes cases de possessió que tenen una zona pagesa a la part inferior i una noble en el primer pis. Es tracta, essencialment, de dos grans bucs que tanquen dos costats de la clastra. En una dels edificis hi havia la tafona i a sobre la capella, profusament decorada, però que el seu accés situat dins la clastra ens indica que predominava la seva funció interna.  Però un dels trets més alabats de Can Bosch són els seus jardins, situats a la part de darrera de les cases i dominats per la "loggia" de la planta noble. De fet, la presència de jardins  cal remontar-la a finals del passat segle. Per exemple, l'Arxiduc a la seva obra encara només ressenya un hort de tarongers i un safareig. Però a una foto de l'arxiu Bestard de 1910-20, ja es pot observar el jardí original, de gust romàntic. D'aquell jardí encara queden petites pasteres irregulars i algun que altre vestigi. Però als anys quaranta del present segle, les reformes que impulsà un dels grans factòtums de la possessió, Faust Morell Tacón, donaren fama als jardins de can Bosch. D'aquest jardí, del qual en queden pocs vestigis vegetals, tot i que si arquitectònics, podem conèixer com es va projectar gràcies als esbossos a l'acuarel.la que encara es conserven. Bàsicament es tractava d'una placeta semicircular, tancada per bancs de pedra i decorats amb gerros. En el centre, sorgint d'una petita pastera circular, s'alça encara ara una alta palmera, que amb la seva verticalitat contrasta amb la façana del fons. Una altra zona circular es construí a continuació de la primera, on també encarà hi ha un arbre de pisos plantat dins una pastera circular. El jardí acaba amb una escalonada formada per una balustrada de planta en lleuger semicercle. Es tracta, en definitiva, d'una reforma italianitzant, amb un cert regust neoclàssic, que intentava preservar l'aire vuitcentista del vell jardí, que en vol ser l'ampliació i la superació.

bottom of page