Prehistòria i Història antiga
Les restes arqueològiques del pretalaiòtic (2000-1500 a.C.) són molt abundants. Destaquen les construccions de navetiformes a la serra de Cornavaques, Bóquer i Formentor. També són molt importants els enterraments funeraris, ressaltant en aquest aspecte el conjunt de 12 coves artificials a l'Alzinar de Sant Vicenç, datades entre el 1600 i el 1300 a. C. La darrera troballa important del pretalaiòtic pollencí es va produir el 1989, es tracta d'una cova de la possessió de can Martorellet (serra de Cornavaques) que contenia un impressionant conjunt de ceràmica i altres objectes, que segurament varen ser dipositats en motiu de ritus funeraris.
A partir del 1300 a. C. El pre-talaiòtic comença a ser substituït a reu de Mallorca per la cultura dels talaiots. Com passà a l'època precedent, a Pollença trobam nombrosos exemples del monument més representatiu d'aquesta època, el talaiot. En un principi foren construccions aïllades, com els del Puig d'albeguins, del Molí de vent (Almadrava), de la Penya Mascorda a can Eixartell, de la rota d'Alt a can Vela Gran, de can Vela Petit, de Fartaritx del Racó, dels vilarets de Llenaira... També són molt importants, encara que totalment arrasats, els poblats emmurallats que varen succeir en el temps als primigenis talaiots. Can Daniel Gran amb els seus 15.300 m2 d'àrea "urbana" és un dels més grans de Mallorca, el qual començà a ser habitat sobre el 1.000 a. C. Tanmateix, avui en dia quasi bé no es pot distingir cap mena de construcció, entre les quals hi havia  3 talaiots circulars i dos quadrangulars integrats dins les murades que formaven part del seu sistema defensiu. L'altre conjunt estrella del talaiòtic a Pollença és el poblat de Bóquer, tot i que encara en quedin menys restes. Tan sols es conserva el topònim a l'actual possessió de Bóquer i dues tàbules patronatus d'època romana. Pel que fa als aspectes culturals és nota al final del període un procés creixent d'aculturació, sobretot pel que fa la presència d'elements d'altres cultures mediterrànies, com el culte al brau. En aquest sentit hem de mencionar la troballa dels Bous de la Punta (can Tirana), que consisteix amb les restes d'uns bous de fusta que servien de taüt, datats sobre el 300 a. C. Aquesta troballa i les seves reconstruccions es pot veure al museu de Pollença.
El 123 a. C. Roma de la mà de Quint Cecili Metel va conquerir l'illa de Mallorca i seguidament va fundar la ciutat de Pol.lentia. Aquest topònim, sobretot en èpoques futures, designarà no només la ciutat en si, sinó també el seu espai rural, és a dir, els actuals municipis d’Alcúdia, Pollença i part de les muntanyes d'Escorca. La interferència de la ciutat amb el món indígena degué ser molt important des de ben prest, encara que no sabem amb quina mesura. Si és cert que el 10 a. C. Bóccoris estava federada amb Roma i requeria d’un protector Romà, però  16 anys després (6 d. C.) es va cercar un altre representant a la "Urbs" perquè segurament l'anterior no havia pogut frenar la seva decadència. La ciutat també havia estat citada per Plini el Vell, i comunament es creu que es localitzava al Pedret de Bóquer, tot i que podria representar un habitat molt més dispers, abraçant el que actualment és el Port de Pollença fins a Llenaira i Gotmar. Les restes visibles avui són pràcticament inexistents, encara que no s’ha fet cap campanya arqueològica al respecte. Una altra dada de la romanització de la contrada és l’existència d'un poblat de metal×lúrgics a Formentor, la troballa de monedes en l'espai rural, datades sobretot a partir del segle II d. C. i la presència de topònims llatins que encara resten ben vius, com són els de Colonya, Formentor i Santuïri, entre d'altres. L'aqüeducte que pretesament portava aigua des de Ternelles a Pol.lentia i l'anomenat Pont Romà, són més polèmics, perquè tradicionalment s'han datat en aquesta època, però estan orfes d'estudis científics que avalin la seva pertinença al període romà o a un altre de posterior, sobretot el musulmà.   

     

Època bizantina i islàmica
El 425 Pol.lentia es destruïda pels vàndals. Hipotèticament s'ha apuntat que molts dels habitants de la ciutat es varen establir més a l'interior per tal de restar més protegits, encara que no fundasin cap nucli urbà. De fet, avui és quasi segur que la ciutat de Pol.lentia no va finir per l'escomesa dels bàrbars, sinó que va continuar durant tota l'època bizantina i quasi tota la musulmana, molt possiblement com a únic nucli urbà de la contrada fins que, definitivament, va acabar en algun moment del segle XII. Així, el naixement de Pollença com a nucli urbà seria del segle següent.
Dit això, hem d'entendre que durant l'època islàmica la població que vivia al districte -Juz- de Bulânsa ho feia de forma dispersa, amb petits nuclis de caràcter clànic que explotaven agrícolament les alqueries i rafals. En una d'aquestes, avui coneguda per Son Grua, es va trobar una làpida funerària que es guarda al museu de Mallorca, datada el 517 de l'hègira (1123-4 d C.). De fet, en ella hi ha escrit el nom de la primera pollencina coneguda: Zaynab hint Abi alHakam. D'aquesta època coneixem dos noms més, un d'ells és Abu al-Qasim que tenia per sobrenom al bulansi, és a dir el pollencí, i Abu Ali Umar, que va ser el darrer quadi del castell de Bulânsa, el que després seria castell del Rei, i que per tant ens permet situar com a mínim la fortalesa en aquesta època. Però els musulmans també construïren sínies i qanats per poder aprofitar al màxim el recurs de l'aigua, vital per a la seva agricultura basada en el regiu. Alguns d'aquests qanats es poden veure en l'actualitat, com és el de Llinars i els principals sistemes hidràulics existents eren els de Ternelles, l'Horta de Cubelles, del torrent de l'Almadrava (el rec) i el de Llinars. 



La conquesta catalano-cristiana
El 1229 comença una nova etapa en la Història de Mallorca encara no conclosa. En aquella data l'exèrcit de Jaume I va incorporar l'illa a l'òrbita del món cristià i de la cultura catalana. Tot apunta que és en aquest moment quan neix la vila de Pollença.
Les terres del districte musulmà de Bulânsa, que incloïen l'actual Pollença, Alcúdia i part d'Escorca, varen restar a la porció reial. Però prest el Rei va cedir bona part d'aquest territori -que a grans trets correspon a l'actual municipi de Pollença- als Templers, als cavallers Dartusa (Tortosa), al bisbe de Mallorca i a altres barons. Seran els senyors directes de la majoria de les terres i els futurs habitatges, però al mateix temps cediren el domini útil a multitud d'emfiteutes. Tanmateix, en pocs anys els Templers anirien adquirint quasi tot el domini senyorial de les propietats del terme de Pollença, el que significava un gran poder econòmic (percepció de rendes), però també jurídic (mer i mixt imperi) i religiós (El bisbe Ramon de Torrella els hi va cedir la Parròquia). El puig del Temple, l'actual Calvari, s'erigí com símbol del d'aquest domini, ja que d’alt s’instal.laren les forques.
Al mateix temps que els Templers enfortien el seu poder, Pollença creixia demogràficament i la incipient vila s'anava formant, primer amb carrerons estrets i voltats, i després de forma més rectilínia. Segurament el lloc de fundació fou l'antiga alqueria del mercat, indret on sembla ser que els musulmans del districte es reunien per comerciar, a la petita vall que es forma entre el Puig i el Calvari de Pollença. El 1236 ja hi havia parròquia reconeguda i el 1248 la Bulla del papa Innocenci IV la reconeix. A finals de segle era una de les viles més importants de la part forana i comencen a evidenciar-se incipients símptomes d'organització municipal, a part de les institucions reials i senyorials preexistents (Batlius). Lògicament, a mesura que la vila anà creixent, l'enfrontament del poble amb els templers anà també augmentant, ja que aquests no respectaven les franqueses atorgades per Jaume I.
El 1314 els béns i privilegis dels templers a Pollença passen als Hospitalers. A partir d'aquest moment assistim també a una ofensiva del poder del Rei, que vol recuperar, a través del seu Batle, part de la jurisdicció cedida. Per això els plets sovintejaran en aquests anys, per acabar imposant-se la corona. Tanmateix, els hospitalers seguiren percebent les rendes de les seves terres i el seu batlle seguiria conservant la baixa justícia entre els seus emfiteutes.
Fins els anys propers a la Pesta Negra (1348) fou una època d'expansió, tant econòmica com poblacional. Exemples d'això és la prematura confirmació, pel que fa a la part forana, d'una estructura municipal pròpia. El 1330 la Universitat de Pollença ja està plenament formada, amb un Consell de Prohoms i 4 jurats. A més, la vila des d'un primer moment serà considerada entre les majors de l'illa i per això tendrà dret a dos representants en el Sindicat Forà. Sembla que fins al 1348 no s'aturà la repoblació, majoritàriament protagonitzada per catalans, encara que tampoc faltaren els esclaus sarrains en aquesta època. Així s'arribà als 631 focs el 1329, el que podria significar poc més de 3.000 habitants.
La pesta va afectar greument Pollença i va agreujar encara més la crisi que ja era evident per altres factors, com per exemple les males anyades. En aquest context es va produir l'afrontament dinàstic entre Jaume III i Pere el Cerimoniós, que en part es manifestà en aquestes contrades. Per mor del refugi de les tropes de Jaume III al Castell de Pollença o del Rei, la fortalesa fou assetjada el 1343 i posteriorment hi va haver saquejos al poble, ja que sembla que els pollencins foren partidaris del rei Jaume.
Segurament a causa de les penalitats d'aquests anys, el bisbe Berenguer Batle va donar permís als Jurats de la universitat per edificar en el Puig de Pollença una capelleta dedicada a Santa Maria de la Mercè. Era l'origen del que es convertiria en un important monestir de monges tancades. També eren els anys en què els homes de Pollença col.laboraren en la construcció de les murades d'Alcúdia.
Però Pollença, com Mallorca, encara no s'havia recuperat plenament de la crisi baix medieval, agreujada pels conflictes entre els pagesos i els ciutadans. Per això esclatà la I Revolta forana el 1391 i el 1450 s'inicià el gran Aixecament Forà. En aquest darrer els pollencins hi varen tenir una gran presència. Per exemple, en el segon setge de Ciutat hi participaren una cinquantena i el mateix any construïren una galera al Port de Pollença per interceptar les comunicacions marítimes dels ciutadans. A més, després de la derrota dels forans el 1452, el dirigent d'aquests, Pere Mascaró, continuà lluitant a les muntanyes de Pollença fins el 1453, en què aquest i 24 pollencins més, foren penjats a Ciutat.
Tots aquests fets, lluny de recuperar la vila, augmentaren encara més la crisi i Pollença no pogué assolir, encara, els nivells d'abans de la Pesta Negre.        



La incorporació a la Corona Hispànica
El cens general de milícies que es va fer el 1515 va donar una important quantitat d'homes d'armes, en total foren 647, amb 467 llances, 400 espases, 183 rodelles, 57 ballestes, 41 cuirasses i 37 pavesos. Això significava un redreçament de la població respecte a censos anteriors, però la persistència al regne de la problemàtica social i econòmica no solucionada amb les anteriors revoltes, provocà la Germania de Mallorca, en el qual els de Pollença hi tornaren a tenir una participació molt important. El juny de 1521 els gremis locals s'adheriren als de Ciutat i prest la vila s'erigí en centre d'operacions contra Alcúdia, única plaça que es mantenia en poder dels cavallers i demés mascarats. Així, el febrer de 1522, nou agermanats de Pollença moriren en un afrontament amb els d'Alcúdia. Tanmateix, com a les anteriors ocasions, els revoltats foren derrotats, encara que en el cas de la Germania la repressió fou més cruenta que en el passat. El 29 d'octubre les tropes imperials de Carles I, després de superar una defensa encarnisada de la vila, prengueren foc a l'església on s'havien refugiat unes 200 dones i nins. Per això aquesta data seria coneguda com l'any de la Destrossa.
Els fets d'armes no acabaren aquí. En aquell segle, com a l'anterior, el perill dels atacs corsaris era constant. Per això el 21 de juny la Universitat demanà permís per construir  l'oratori de Sant Jordi, en el punt de la sortida de la vila, en el camí que duia al Port; precisament on es concentraven els homes d'armes per anar a combatre l'enemic. També hi havia permanentment guardes (atalaies i escoltes) amagats a les costes i als punts elevats per vigilar la ribera. Res no va poder evitar, però, que la nit del 30 al 31 de maig es produís l'atac corsari més important de la història de Pollença. El famós Dragut desembarcà amb 1500 moros al caló (Badia de Pollença), cap dels guaites no va veure les nombroses galeres i els atacants pogueren desembarcar impunement. Guiats per un pollencí renegat es dirigiren a saquejar tota la vila i raptar els seus habitants. Tanmateix, la sort volgué que els corsaris no planificassin bé el seu atac, el que va donar temps a Joan Mas, en absència del capità d'armes que havia abandonat el seu lloc, d’organitzar la defensa amb la milícia local. No sense greus pèrdues, els invasors foren expulsats. Tanmateix, aquest també fou un dia tristament recordat durant molts d'anys, i per això se'l nomenava el dia de la Desgràcia. Aquest atac, és el que es commemora en el simulacre de moros i cristians de dia 2 d'agost. El corsarisme en general va provocar la construcció d'una sèrie d'edificis de caràcter defensiu. El mateix campanar de la parròquia té el seu origen en una torre de defensa començada el 1466, però que no es va acabar fins el 1511. El 1607 es produeix la primera notícia sobre l'atalaia d'Albercutx i el 1628 conclouen les obres d'una primera fortalesa al cap d’ Albercutx, que serà refeta i prendrà l'aspecte actual el 1682. 
Però els pollencins hagueren de fer front a altres adversaris en aquests mateixos anys. Curiosament, Joan Mas va tornar a protagonitzar un altre fet notable, encara que menys exitós. El 1564, en qualitat de batle reial lluità, perquè el monestir del puig no fos tancat seguint les directrius de Trento. Però aquest desig no s'assolí i el convent fou clausurat, entrant en un procés de decadència, que no es trencarà fins el 1639, quan els jurats decideixen restaurar-lo. Però no tot foren revessos en el segle XVI, ja que mentre durava el plet s'establiren a Pollença els Dominics, primer a l'església del Roser-vell (1578) i després al convent que havien construït, del qual s'acabarà l'església el 1616. Aquest fet no es va produir sense les lògiques tensions amb el clergat local, que veia com un certs competidors, sobretot pel que fa en el tema de les deixes i almoines, als Dominics. Més tard, a aquests també els hi sorgí uns altres rivals, ja que el 1688 els jesuïtes s'establiren al carrer de l'horta i a l'oratori de Sant Jordi. El 1738 acabaren l'església de Monti-Sion i el 1745 la imponent casa de la possessió de Son Brull, que també era de la seva propietat.
Durant tots els anys en què es realitzaren aquestes grans construccions, es produeixen alguns símptomes socio-econòmics de recuperació, encara que en un context d'antic règim. Així es constata un augment de la població fins a superar els 4000 habitants a finals del segle XVI, la forta pesta de 1652 que atacà fortament tota l’illa no va tenir gaire incidència a Pollença, en canvi es produí una bona collita. També es pot argumentar que és una de les viles on primerament s'implanten els gremis, prova de la gran rellevància que tenien les activitats no agràries. Així, el 1596 s'independitzaren els gremis de Pararies i el de Teixidors dels de Ciutat; mentre que el 1653 ho va fer el de fusters.
Aquestes dades positives es combinaren amb sequeres i males anyades, així com la persistència del corsarisme, tot i que al segle XVII ja només es feia present amb petits escamots per atacar les possessions de la costa, cas de Bóquer el 1663 i Formentor el 1697, en què 40 corsaris envestiren les cases fortificades. El fenomen dels bandejats també fou molt insistent durant el mateix segle, provocant la visita de les autoritats per tal de perseguir-los. Entre 1601 i 1683, foren assassinades 85 persones. Per exemple, el 1619 va ser mort el batle reial, Bartomeu Cifre i el 1660 es portà al poble el cadàver esquarterat de Joan Serra per motiu de ser bandejat.   També és interessant assenyalar que durant aquests segles es consolidà la mà major, el que vol dir que les possessions restaven en mans d'un grup de grans propietaris locals i que la noblesa, amb importants excepcions com les de la casa Desbrull, tenien poques propietats a Pollença. A això hi hem d’afegir la presència d’un gran nombre de petits i mitjans terratinents. Tot plegat venia a significar que en aquest poble la terra era majoritàriament dels propis veïns. Un altre tret  que se sol considerar favorable a l’augment de la densitat demogràfica.
En el darrer segle de l'època moderna es produïren importants esdeveniments polítics. El més rellevants foren la guerra de Successió, on els pollencins recolzaren majoritàriament el pretendent de la casa d'Àustria, i els posteriors Decrets de Nova Planta de 1715. En aquest mateix any, l'Estat abandonava el castell del Rei, que ja feia molt de temps que només servia per a atalaia. L'altre esdeveniment destacable de la centúria fou l'expulsió dels jesuïtes, que ja hem dit que s'havien establert a Pollença i construït Monti-sion; així, el 3 d'abril de 1767 abandonaren Pollença. Durant aquests anys tornaren les greus epidèmies, com la de 1744-52 que va fer minvar la població fins els 3.600 habitants. Després, avançada la segona meitat de segle, començaria un increment poblacional continuat i sostingut, Pollença entrava així en la modernització demogràfica.



L'època contemporània.
El 22 d'agost de 1812 el consistori pollencí va jurar la Constitució de Cadis. Tot i que amb un futur ple de reaccions, s'inaugurava l'època Constitucional. Fins a la dècada dels 60 foren anys de creixement, sense grans crisis i amb un augment espectacular de la població. El 1854 s'assolí per primer cop en la història els 6.584 habitants, que superarien els 7.000 tres anys després. Aquest augment, ja molt visible a principis de segle, es va traduir en algunes obres importants. Una d'elles començà el 1810, quan després d'una greu sequera es va aconseguir l'anhelada concessió de part del senyor Desbrull de les aigües que brollen de la font de pararies, a l'estret de Ternelles. Just després, s’inicià la construcció d’un aqüeducte per portar aigua a la vila, encara que la seva fonalització es retardà per problemes econòmics i pel trasllat del cementiri interior a l'exterior -al camp d'en Costa-. A la fi, el 1826 arribà l'aigua al perímetre urbà i es construí el rentador del Lleó, per després travessar el poble de part a part. El 1827 s'alçà l'emblemàtica font del gall o de l'almoina i 2 anys després li va tocar el torn a la del mercat; ambdues tenien forma de gran hídria. El mateix any, el 1829, s'inicià l'anex al temple de Sant Jordi, que serà primer un hospici i després, el 1849, residència de les monges de la caritat (monges velles).
Un dels trets importants del segle fou la construcció d'un primigeni moll a la badia de Pollença el 1830. El 1860 es construí una nova carretera que connectava la vila amb el port, 3 anys més tard s'inaugurà el far de Formentor i dia 5 de gener de 1865 fou habilitat el moll, com duana de 4ª classe per donar sortida als productes d'exportació. Tot plegat va motivar la construcció d'un edifici que albergava magatzem, zona dels carrabiners, una quadra i la duana pròpiament dita. Aquest fet, el creixement de la població a la vila i l'augment de l'activitat pesquera durant el segle XIX, va propiciar la gradual instal.lació de pollencins al Port. El 1868 només eren dues famílies, però a partir de la dècada dels vuitanta, el senyor de Bóquer començà a establir solars de la primera línia costanera amb assiduïtat. A finals de segle ja es pot parlar d'un petit nucli de població plenament consolidat.
El XIX també fou el segle de les desamortitzacions eclesiàstiques i municipals. Durant el bienni progressista el Convent, Monti-sion i Sant Jordi passen a ser propietat de l'Ajuntament. El Calvari fou comprat el 1860 per Guillem Cerdà de can Bosch. També passa a ser propietat municipal la casa posada de Lluch al carrer de Roser Vell, provinent del col.legi de Lluch. La comuna de Santuïri, que havia estat comprada als hospitalers per part de la Universitat el 1704, va romandre per a ús del comú, tot i que diversos consistoris varen haver de lluitar molt amb les autoritats estatals perquè aquests terrenys no es posassin a la venda. L'argument definitiu fou que eren les úniques terres que tenien els més pobres per poder subsistir. El 1880, ja plenament consolidada la seva propietat, s'hi va traslladar el cementiri, que des del 1823 estava en el camp d'en Costa. Destaca la seva portalada projectada per l'arquitecte Joaquim Pavia Birmingham.
Si es reformà la ciutat dels morts, també passà el mateix amb la dels vius. Així sorgí l'actual plaça major, agafant part de l'antic cementiri interior; també s'obriren nous carrers en el casc antic, com el carrer Nou avui carrer Colon i es projecten eixamples, com el de la zona del camp d'en Campos, els primers carrers del qual ja s'establiren a finals de segle, mentre que la resta no s'acabarà de construir fins ben entrat els anys 20 i 30 del XX. També la fisonomia urbana canviarà amb les cases senyorials que es construeixen durant tota la centúria, com can Costa nou al carrer Major, can Llobera de Plaça, can Aulí, can Franc... Aquestes grans cases que contrasten amb la resta, manifesten la pervivència de senyors de poble -antiga mà major-, propietaris de la majoria de les possessions, i que encara seguien dominant econòmica i socialment el municipi. Els Costa, Aloy, Cifre de Colonya, March, Llobera, Asprer, Sureda... seran els llinatges dels majors contribuents, que no només dominaran la terra sinó la vida política. Ells, amb alguna important excepció i encara que dividits en diferents partits, seran el verdaders dominadors de la municipalitat.
Tanmateix, estam en una època majoritàriament constitucional que donarà entrada al joc electoral. Això farà possible una nova dimensió a la política local, en la que les classes més modestes, a finals de segle, podien aspirar a fer política. Durant el sexenni, 1868-1874, la democràcia masculina permetrà que per primer cop un Ajuntament (1872) es formi sense cap senyor i, també de forma innovadora, aquest engegà una important política anticlerical. Tanmateix, tot fou un miratge, perquè el 1875 es "restaurà", encara que no en el cent per cent, l'antiga situació i els notables tornaren a dominar directa o indirectament cada consistori. En aquest context sorgeix la figura de Guillem Cifre de Colonya, que imbuït pel Krauso-institucionisme donà un gran impuls a la societat pollencina de finals de segle. Ell i un grup important de col.laboradors, va fundar el 1879 La Institució d'Ensenyança de Pollença, un any després la Caixa d'Estalvis de Pollença (Colonya), una societat de Socors Mutus i una Cooperativa. En política, impulsà el partit republicà i intentà trencar el caciquisme que tant liberals dinàstics com conservadors havien imposat en el municipi. Aquest moviment creà una resposta molt important d'aquests darrers i també de l'església, que fundaren noves escoles catòliques i el Banc Agrícola de Pollença el 1893.
Culturalment, el final del vuit cents fou inigualable. Sobresurt la figura de Miquel Costa i Llobera, que va dignificar la cultura catalana i es va convertir en un dels poetes per excel.lència de la seva època i de tots els temps. Però altres il.lustres pollencins l'acompanyaren, com el poeta i autor teatral Ramon Picó i Campamar, el també poeta Joan Guiraud, el pintor Llorenç Cerdà, el músic Miquel Capllonch, l'historiador Mateu Rotger Capllonch... A més, una seria de notables locals, com Antoni Maria Cerdà o Ramon Martorell, donaren un gran impuls a les festes de la Patrona, recuperant el simulacre a partir de 1882 i realitzant o recuperant la galeria de fills il.lustres.
Però en el terreny econòmic les coses no anaven tan bé. El segle acabà amb una greu crisi que ja era molt evident des del 1888. Els motius foren varis, una conjuntura recessiva de l'agricultura mallorquina, nevades i pluges desmesurades a nivell local, malalties del bestiar, decadència industrial, depredació fiscal per part de l'Estat... Aquesta crisi econòmica  fou una de les causes -no la única- que va impulsar la gran emigració a l'Argentina, que començà precisament el 1888, i d'importants traspassos de la propietat, prova que els mals temps afectaven a totes les classes socials, encara que no en la mateixa mesura. I per si això no fos suficient, el segle acabà amb la derrota a la guerra de Cubà, la qual se’n portà la vida de nombrosos joves i molts més foren separats de la seva terra en els anys més productius. Tanmateix, cal assenyalar que del conflicte en sortí un heroi local, es tracta del corneta d'infanteria Bartomeu Cifre Bibiloni que va obtenir la creu de San Fernando pels seus fets el gener de 1896.



Primeres dècades del segle XX       
El segle XX començà amb novetats i continuïtats importants. Novetat fou el sorgiment d'un turisme primigeni que va provocar l'obertura d'una sèrie d'establiments hotelers. Així, es crearen les pensions el "Cosmopolita" -avui Juma- i "cal Lloro" a la vila, mentre que a la Cala de Sant Vicenç s'hi instal.là la pensió can Niu. En el Port de Pollença, aquest turisme aconseguí consolidar el nucli de pescadors, que ja el 1909 tenien església pròpia, mentre a les dues dècades següents es crearen els hotels Puerto, Mar i Cel, Bristol, Marina i Bellavista. Tot plegat va culminar amb la inauguració el 1929 de l'hotel Formentor propietat d'Adan Diehl.
En tot aquest procés no va resultar aliè l'establiment a Pollença d'un grup de pintors que donaren gran renom al municipi i fundaren el que s'ha anomenat, no sense polèmica entre els estudiosos, l’escola pollencina de Pintura. Santiago Rossinyol a finals del XIX i Joaquim Mir el 1903 foren els primers, però després els seguiren Anglada Camarasa, Tito Citadini, Adan Diehl, Atilio Boveri, Sorolla, Roberto Montenegro, Tudela, Eugen Mosgraber, De Creff, entre d'altres. Alguns d'ells, a més, s'integraren notablement dins la vida local, com el mateix Boveri, que fundà "Las Abejas de la Playa" el 1912 al Port, una societat de socors mutus que el 1921 es convertiria en el "Pósito de Pescadores". També cal assenyalar que Roberto Romaugé va comprar la Fortalesa d'Albercutx a Pere Llobera el 1919, convertint l'indret en tot un símbol d'aquests anys. L'arribada d'aquestes personalitats no va deixar d'influenciar artistes pollencins que arribaren a assolir un gran renom, casos de Guillem Bestard i Dionís Bennassar. Tampoc pòdem oblidar que el 1904 Miquel Capllonch ja era un músic de renom i Llorenç Cerdà va continuar la seva tasca com a pintor acadèmic. Segurament aquestes dates, juntament amb les darreres dècades del segle passat, foren les que acabarien per definir Pollença com un indret especialment relacionat amb l'alta Cultura.
Els primers anys del segle també es caracteritzen per l'obertura de fàbriques modernes. Per exemple, el 1930 Francesc Siquier Buades creà una indústria al carrer de Formentor destinada a la realització d'espardenyes i més tard de productes de ràfia. Però més important encara fou la fàbrica de catifes de can Morató, que començà la seva activitat el 1922 als corredors del Convent, per després construir a les fores del poble, vora el pont de Sant Jordi, una gran nau industrial de la qual avui encara en queden  les seves runes. També, s'ha d'assenyalar que el 1907 Bartomeu Aloy, de can Franc, fundà la primera fàbrica d'electricitat del terme, arribant el 1916 al Port. Tampoc faltaren industries de refrescs, com la de Damià Cerdà Vicens el 1912, la d'Embotits Forteza el 1924 o la indústria tèxtil de Martí Pons... 
Però aquest estat de coses no aconseguí alterar sustancialment el sistema productiu. L'agricultura encara ocupava a la gran majoria de veïns, i amb ella continuaren a grans trets les relacions de poder local que havien dominat en el passat. Els grans terratinents que havien pogut superar la crisi finisecular o els que se n'havien aprofitat, continuaren dominant la vida local, tot i que cada cop més el moviment obrer o de pagesos estava més organitzat i mobilitzat. Continuaren les associacions fundades per Guillem Cifre de Colonya o els seus successors, com el Sindicat Agrari de Colonya; també el mencionat "Pósito", La Fraternal de Sabaters..., però en sorgiren d'altres de molt més combatives, com el Cercle d'Obrers Picapedrers de caràcter socialista. Al mateix temps, tampoc faltaren associacions catòliques o auspiciades per l'Església com el Cercle Obrer Catòlic; a aquestes cal afegir la instal.lació el 1905 dels pares Ligorins, que poc temps després s'integrarien dins l'ordre teatina, a Monti-sion. Seguint la mateixa tònica en el  1921 s'instalaren a l'antiga casa pairal de Colonya les monges de la caritat -o monges noves- i el 1913 es va implantar la Caixa Rural a l'edifici conegut com dels "seglars".
Continuant en el plànol associatiu, val a dir que el nou segle començà amb la creació el 1900 del "Club Ciclista de Pollensa" que, segons es diu, anys més tard derivaria en l'actual Club Pollença; el 1930 aquesta associació ja pren el nom actual; de fet, és l’única que encara roman oberta nascuda abans de la guerra.
En temps del batle Joan Vives Rotger es va remodelar la plaça de la llibertat creada on estava l'antic cementiri interior i que es convertiria en un dels punts més importants del urbanisme pollencí. Durant el mateix mandat, el 1930, es va cobrir la solana que discorria dins el carrer major i es va construir l'abeurador rodó allà on era abans el camí d'Alcúdia. Cal dir que aquest  abeurador va ser destruït quan s’asfaltaren els carrers a principis del 1970 i algunes de les seves restes es troben als voltants del Pou dels tiradors. 

II República, Guerra i Post-guerra.
Durant la II República es posaren de manifest les tensions socials existents, els sectors tradicionals lluitaren per no perdre cap de les prerrogatives que gaudien i sorgiren partits republicans o grups de tendència anarquista cada cop més reivindicatius. Tanmateix, el caciquisme i una mentalitat conservadora estesa, encara feia molt difícil que la política d'esquerres pogués assolir un triomf electoral.
En aquesta etapa es va fer una important remodelació del Port de Pollença, que va suposar, entre altres coses, que l'aigua potable arribàs a cada casa. També, la creació de la Base d'hidroavions en una data propera el 1934, va ser molt rellevant pel nou nucli costaner. El 1933 es creà el Foment Turístic de Pollença, prova que la línia engegada d'explotació d'aquesta font de recursos, continuava amb més força que mai. Però en aquests anys un nou esdeveniment va tenir gran ressò, es tracta de l'Estraperlo, concepte creat a Formentor el 1934 gràcies al frau efectuat en el joc de la ruleta. A nivell associatiu fou una època molt fructífera, i encara queden en el record el Club de Solteros, associació republicana i el mateix Club Pollença que agrupava els sectors conservadors. Alhora, tota la vida social es va polititzar, afectant el mateix simulacre de moros i cristians, ja que les forces progressistes el consideraven massa reaccionari.
Tanmateix, l'esclat de la Guerra Civil acabà amb quasi tot el que s'havia engegat fins el moment. En primer lloc, cal parlar d'una forta repressió sobre l'esquerra local, que va tenir com a resultat un mínim de 20 pollencins afusellats, mentre 103 foren jutjats. A més, es produïren enfrontaments armats entre els membres de la Junta Gestora i els rebels, i també entre aquests i els militars de la base d'hidroavions que, comandats pel capità Fernando Beneyto, varen restar fidels a la República, provocant víctimes mortals en ambdós bàndols. Immediatament, el turisme de qualitat dels anys 20 i 30 va finí i el sector agrari va conèixer una darrera època daurada. L'industria va patir menys que el turisme i a la dècada dels quaranta ja tornaven a funcionar amb normalitat can Morató i can Siquier i, aproximadament a partir de 1945, Martí Vicenç Alemany fundà l'empresa tèxtil Galeries Vicenç. A la dècada dels 50 altres fàbriques d’esperdenyes, de graneres i, sobretot, de ràfia, varen tornar a florir, assolint els màxims industrials de la història de Pollença.



El desenvolupament dels anys 60
Durant els anys 60 el “boom” turístic va significar per a Pollença un gran augment del sector de l'hosteleria, encara que poc tenia a veure amb aquell turisme de qualitat d’abans de la guerra. Alhora també augmentaren totes les indústries relacionades amb la construcció, gràcies al desarrollisme provocat per l'augment demogràfic i d'infraestructures trístiques; el Pla Ferragut creat el 1956 era l'ordenador de l'urbanisme local, que no sempre es va complir. Com a tota Mallorca, l'evolució del sector agrícola i industrial i el de serveis, anaren a la inversa. A la dècada dels 60 tancà can Morató i el 1977 feu el mateix can Siquier. I amb ells quasi totes les indústries de ràfia, de graneres i d'exportació, que anaren finint progressivament. El Port de Pollença, en canvi, va conèixer l'època de màxima expansió urbana i de població, que encara perdura a un gran ritme. Al mateix temps el món de la pagesia anava desapareguent.
Tot aquest canvi en el sistema productiu i el desenvolupament que va dur associat, va tenir altres conseqüències de tipus socio-cultural, no menys importants. La primera d'elles és que per primer cop des del 1888 es va capgirar el sentit de la migració, els Pollencins deixaren d’anar a fer les "Amèriques" i, per contra, un gran nombre d'immigrant d'Andalusia s'instal.laren a Pollença, primer treballant majoritàriament com a pagesos i tot seguit de picapedrers i cambrers. Per altra part, l'Ajuntament va incrementar els seus pressuposts municipals i, en temps de Bartomeu Siquier a la Batlia, es donà inici el 1962 al festival de Música Clàssica i al Certamen de Pintura. La remodelació de l'antic Claustre de Sant Domingo fou vital per aquest aspecte. De fet, l'alta cultura ja havia estat pressent a Pollença el 1959, quan a Formentor es realitzaren les famoses converses poètiques i un any després es creà el premi Internacional Formentor de novel.la. Quasi al mateix temps, a un nivell molt més modest, però alhora molt més popular, Joan Seguí Font "El tio Juan", va crear el "Circulo Cultural" al Port de Pollença i animava la vida social d'aquest nucli.              Els anys 60 són el temps en què les festes de la Patrona, gràcies a les iniciatives municipals, agafen una gran empenta. Destaquen les verbenes i el simulacre de Moros i Cristians. Es creen grups pollencins com "Los D'ariant", que tenia el seu precedent en l'"Orquestra Pollensa", i grups de teatre com "Art i Joventut", que també engegaria un important certamen de Cinema Amateur. A finals de la dècada, arribà l'aigua corrent a totes les cases de la vila i el 1972 acabà, amb un cert retard respecte a la resta de Mallorca, l'asfaltat dels carrers.
Els anys 70 foren de continuïtat total pel que fa a l'economia, però no per a la política. Des de ben prest es començà una pretransició local, que ja anunciava el que vendria a partir de 1975. El 1972 es crea el col.lectiu "Creixent" que organitzà actes culturals, alguns tan importants per l'època com els primers recitals de la nova cançó i les primers colonies d’Estiu. De fet, el Club Pollença, abandonant la seva línia tradicional dretana, es convertí en la institució per antonomàsia del progressisme local. Tanmateix, el 1979 guanyà les primeres eleccions democràtiques la UCD, comandada per Martí March Vives, encara que el PCIB -4 regidors- i el PSOE -3 regidors-, obtingueren uns bons resultats. A partir d'aquests moments podem parlar d'una continuació del desenvolupament econòmic iniciat el 1960, que tendrà com a conseqüència més rellevant una elevació constant del nivell de vida dels pollencins, però alhora sorgiran problemes nous, com els de caire ecològic -construcció massiva, manca d’aigua- o de tipus cultural, com per exemple la minsa integració dels immigrants i de la colònia estrangera.

​