La trama urbana de Pollença

De l'origen de Pollença poc és el que se sap, i manco del petit entramat de carrers que formen el nucli primitiu. Sabem que el topònim és la derivació del mot llató Pol.lentia i que els mussulmans anomenaven les zones actuals de Pollença i Alcúdia com Bulânsa. Durant aquests anys de dominació mussulmana no hi ha evidències de la formació de cap nucli urbà, ja que segurament es tractava d’una població de tipus dispers, organitzada en base a clans i resident a les alqueries i rahals. Cal suposar, doncs, que la vila de Pollença comença el 1229/31, després de la conquesta i posterior repoblació catalana. Tanmateix sobre aquest tema no s’ha dit la darrera paraula, atès la falta d’estudis arqueològics.
Cal suposar que el nucli primitiu sorgeix arran de la repoblació catalana posterior al 1229. Estaria format pels actuals carrers de Mallorca (una part), Sant Josep, Antoni Maura, Canonge Rotger, Coronel Aloy (part), Joan Guiraud i General Bosch. A aquest nucli se li afegiren un grapat de carrers, sobretot des d’Antoni Maura fins a Sant Jordi, però també a la part de la Padronada i l'Alacantí, topònims ja citats en època medieval i que tenen els seus referents en dos carrers actuals. Eltres carrers com el de la Pau i el del Metge Sureda (abans Filoses) són també d'aquests anys, segons es dedueix d'un parell de cases que encara ara tenen finestres conopials típiques de l'època medieval. Hem d’afegir en aquest tema, que segons una hipòtesi de l'arquitecte Gabriel Alomar,  els carrers de l'Àguila, Doctor Fàbregas i Roca són fruit de les Ordinacions de Jaume II (1300), encara que aquesta afirmació no està comprovada. Dins el casc urbà es construiren els espais públics com les places (Vella, Martorell, i Mercat) i l'església parroquial i als extrems s’anirien construint altres edificis  com les esglésies de Sant Jordi i Roser Vell i, més tard, Moti-sion..
La xarxa viària de la vila no baratà gaire des del segle XIV fins el segle XIX. Els diferents solars disponibles d'aquest entramat urbà s'ompliren conforme la població anava augmentant lentament, quan no retrocedia. Les úniques reformes urbanes de les quals es té notícia durant l'època moderna són les que permeteren la construcció dels edificis religiosos del convent de Dominics (1588-1616), del col×legi de Jesuïtes (1696-1738) i l'església parroquial (1714-1790). Les tres obres  mencionades provocaren una petita reforma urbanística com a conseqüència de l'enderrocament d'algunes cases i el tancament de carrers per poder disposar de l'espai suficient per ales noves construccions. El resultat obtingut, en resum, foren uns nous edificis per al culte dotats de més espai exterior que servien alhora per ressaltar-los i per crear noves zones per a celebracions públiques. En definitva, es tracta de les típiques remodelacions a escala local que tenen lloc a  Europa durant els segles XVI, XVII i XVIII.
La Pollença del segle XVIII d’unes 860 cases, es pot veure en el gravat de Geroni de Berard . El casc històric està format per carrers estrets i irregulars, sobretot a la zona que hem definit com a primigènia, on és segur que no respon a cap mena de pla preestablert. En canvi a la zona compresa entre els carrers Metge Sureda, Barques i Sant Jordi, les illetes presenten una disposició un tant més regular i els carrers són més amples. Podria ser que fos la zona d’expansió de la primera meitat del XIV, i alhora producte o un simple ressò, de les ordinacions de Jaume II.  Actualment els carrers del casc antic mantenen el mateix traçat, que només ha baratat per la presència de plaça major, a partir del 1856, i la prolongació de l’escalonada del Calvari el 1999.
La creació de la plaça major va ser la  major transformació urbana de la vila durant segles.  El trasllat del cementiri, a partir del 1821,  la desamortització dels béns immobles de la Casa de l’Hospital i la privatització dels seus terrenys a partir del 1854, possibilitaren la construcció d’una plaça nova (1854-57), molt més gran que l’anterior (actual plaça Vella), en proporció al número d’habitants de Pollença. La intervenció urbanística suposà la supressió de la major illeta del casc urbà de Pollença,  la creació de dita plaça, i l’obertura de tres nous carrers,  l’actual carrer de Colom, del Sol, i els vials als voltants de la plaça. Cap el 1924 l’Arquitecte Francesc Roca proposà una reforma de la plaça major per fer-la més ample; tanmateix la manca de diners va motivar que només es tombassin algunes illetes, quedant el projecte a mig fer. La disposició de la plaça i de les illetes va restar tal com la podem veure actualment, si bé el 1939 es va enrajolar i construir una escalonada, i el 1999 en el marc de les obres del pla Mirall, s’ha enrajolat de nou i s’ha refet l’escalonada, i els voltants s’han peatonitzat, substituint l’asfaltat per lloses de pedre.
Però si l’augment demogràfic va provocar el naixement d’una nova plaça, també va fer créixer el nucli en la zona del camp d’en Campos i la del carrer Reina Maria Cristina. En ambdues, encara que molt més visible a la primera, es tracta d’una veritable eixampla d’estil vuitcentista, que contrasta amb el nucli antic. El seu traçat és de quadrícula, els carrers són amples i els solars de les cases presenten les mateixes dimensions, per facilitar les parcelacions i posterior venda. Tot i que la seva planificació correspongui a les darreres dècades del XIX, a l’igual que les primeres edificacions, el “camp” no es va acabar d’edificar fins a la dècada dels 30 del segle XX.
A partir del 1956 l’urbanisme de la vila s’havia d’adaptar als nous temps, per això es realitzà un planejament integral del creixement del poble, conegut com a pla Ferragut, però que no contemplava la resta del municipi. Es tracta d’un pla desarrollista, que permet edificis en els carrers nous de 12 a 15 metres i promou una certa monumentalitat. Així un dels eixos del pla relaciona directament la zona en què s’alçaria el monument d’en Costa i Llobera (1972), el Calvari i el Pont Romà; i també es va projectar una plaça per l’anomenat mercat dels abastiments, coneguda per la plaça nova de ca les Munnares. De fet, en aquest indret es construïren uns aparcaments soterranis i es remodelà la seva superfície a principis de la dècada dels 90. Algunes de les línies mestres del Pla, com és ara l’obertura de l’escalonada del Calvari a l’interior del poble, no s’han realitzat fins el dia d’avui en el marc del pla Mirall. Però els exemples més significatius d’aquesta època es poden veure en els carrers Cecili Metel o el de Via Pollentia, on els blocs de pisos allunyen Pollença del seu urbanisme tradicional.
Actualment podem dir que estam en un moment eclèctic, on per una part es segueix construint segons els patrons dels anys 60, encara que només a les zones abans mencionades o similars i, per l’altre, hi ha un autèntic interès per recuperar les cases del casc antic, en ocasions de forma verdaderament desafortunada, sobretot pel que fa a les seves façanes.

El Port de Pollença
A les mateixes dècades que es produïa la primera gran expansió de la vila en molts de segles, va néixer el Port de Pollença, avui el segon nucli de població del municipi i el lloc on es desenvolupa l’activitat econòmica més productiva, el turisme. Encara que es coneixen restes des de l’època prehistòrica, el nucli actual de població no es va desenvolupar fins a finals del segle XIX.  El 1868 només hi havia dues cases de mariners que hi residien, encara que el 1865 el moll de Pollença havia estat declarat comercial. El 1874 ja es comencen a fer els primers plans de parcel.lació i en els anys de la dècada següent les famílies de mariners de Pollença es van establint progressivament al Port: el 1894 ja hi havia 12 habitatges de forma concentrada en un petit nucli, i altres 7 de disseminades, a més de la població de les possessions de Bóquer, Síller, Albercuix i altres explotacions agràries de la zona, tot això a part de l’edifici de la duana.  Durant les primeres dècades del segle XX el Moll, nom en què és conegut pels pollencins, començà a adquirir entitat pròpia com a nucli de població, -la primera església data del 1909- i les dècades següents s’arribà als 500 habitants, gràcies a la pesca i el desenvolupament d’un turisme primigeni, el que provocà la construcció d’uns pocs hotels vora el mar. Entre 1930 i 1940 amb  la construcció de la Base Aèria d’Hidroavions el moll creix de cap a l’interior i al voltant de la carretera de Pollença al Port. A més es va realitzar una reforma urbana que li donà l’aspecte actual, si exceptuam la recent peatonalització de la primera línia. Però és a partir de la dècada dels 60 quan el creixement urbà és més important, i a part del propi nucli també aparegueren diferents urbanitzacions a les seves rodalies de caràcter residencial. Son els casos de Síller (1965), Gotmar (1966), Can Xingala (1967), Pinaret de n’Anglada (1972), Llenaira (1973), Bóquer (1982)...
Actualment el Port de Pollença conta amb una població de poc més de 5000 habitants i ocupa una superfície superior (1990) a les 169 Ha.

Cala Sant Vicenç
La Cala Sant Vicenç és el tercer nucli de població de la vila. La seva urbanització va començar el 1956 sense un ordenament urbanístic integral, encara que hi ha dades molt anteriors, per exemple del 1931, que parlen de construccions residencials a la zona. Duran el decenni de 1960 es realitzaren les urbanitzacions de Cala Molins (1962) i Cala Carbó (1963), acabant-se de consolidar la Cala de Sant Vicenç amb la urbanització de l’Alzineret el 1970.  Actualment Sant Vicenç és un nucli turístic on hi viuen poc més de 200 persones de cap a cap d’any, i està integrat majoritàriament  per hotels, amb 926 places el 1994, apartaments, amb 79 places, bars, restaurants i  xalets d’estiueig. 



Sòl Rústic
Un dels trets importants de l’urbanisme pollencí des dels anys 60 en endavant, és la proliferació de les construccions fora dels nuclis de població habitual. Si bé històricament no havia faltat el poblament dispers, un exemple del qual és la vall d’en Marc que arribà a comptar amb unes 500 persones a finals del XIX, a partir d’aquestes dates sorgeixen urbanitzacions noves com són les de la Font i el Vilà i apareixen multitud de vivendes unifamiliars, primer com a residències secundàries dels propis pollencins i, des de fa una dècada, com arrendaments turístics, el que ha fet proliferar encara més el seu nombre.

​