El calendari festiu de Pollença és molt important, tant pel que fa al nombre d'actes com per la participació del poble en els mateixos. Seguidament anem a fer un breu resum de les celebracions més importants.



Sant Antoni i Sant Sebastià
Aquestes són les dues festes característiques de l'hivern. Sant Antoni comença amb l'encesa de foguerons el vespre de dia 16. A diferència d'altres indrets, aquests estan adornats amb representacions de fets populars de Pollença, del món rural o del Sant, adoptant un cert estil faller. El dia 17 es fan les beneïdes o la colcada, on, després d'uns anys de decadència, cada cop hi ha més participants, encara que això ha significat la incorporació a la mateixa dels animals domèstics, quan tradicionalment estava reservada a les bèsties. A les 12 del mig dia comença, però, el plat fort de la festa, quan una multitud parteix a cercar el Pi de Sant Antoni a la possessió de Ternelles. Tanamteix aquest fet és novell, ja que fins els anys 60 eren alguns treballadors de l'Ajuntament els qui feien aquesta labor juntament amb el millor parell de bèsties del terme, que, normalment, anaven a una possessió diferent cada any. Per això, l'acte veritablement tradicional és la pujada al Pi, una vegada s'ha ensabonat i plantat a la plaça vella. Seguidament, els joves intenten arribar fins a la seva copa, ja que el primer d’ells s’en durà els honors i el  gall, a més d’amollar una bossa de paperines sobre la gentada expectant. Com a tota Mallorca no falten les gloses referides al Sant, encara que adaptades al cas pollencí:

No et colguis amb el dimoni
que et deixarà retut.
Si pretens de forçarrut,
puja al Pi de Sant Antoni.



Pollença se cala foc
el vespre de Sant Antoni:
no facis el noni-noni,
perquè enguany a plogut poc.

Sant Sebastià antigament era una festa més lluïda i de més prestigi que la de Sant Antoni, però avui només conserva una interessant processó, això sí, molt poc alterada pel pas del temps. Les figures més importants són els cavallets que dansen al so del flabiol i tamborino, -dos al.lots dins el cos d'un cavall de cartró- i l'estàndard, que simbolitza el Sant i porta una gran bandera que és ondejada de forma rítmica i característica. Els cavallets i l'estàndard també participen a l'Ofici previ a la processó i a les taules que es fan posteriorment, avui reduïdes al ball al voltant d'un fogueró al mig de la plaça major i a alguns punts escollits de la vila. Antigament els cavallets en comptes de dos joves solien ser persones d’edat més avançada i, en acabar l’ofici, es dividien el poble per ballar a totes les cases, per tal de recaptar diners per la festa. Com no podia ser d’altre forma, l’estendard i els cavallets no han estat absents de la cultura popular, que ha generat dites com aquestes que descriuen amb gràcie alguns trets dels mateixos:

L’Estendà a l’altar major
pels homes triomfal s’estén
i per les dones s’arrufa
i se mou com una serp.



Si vols ballar els cavallets
has de fer cara xalesta,
que l’Estendà fa la festa,
i el trui els escolanets.



Setmana Santa
El més característic de la Setmana Santa pollencina és el davallament del divendres Sant. Aquest acte és considerat d'interès turístic des del 1968 i consisteix, bàsicament, en el desenclavament del Sant Crist a dalt del Calvari -antic puig del Temple- i posterior baixada a través dels seus 365 escalons fins arribar a la parròquia de Pollença seguint un itinerari urbà. Es de destacar el silenci dels nombrosos espectadors i el "Misserere mei Deus" que interpreten el cor i la banda de música. En aquesta processó, a més dels típics cirineus, acompanyen el Crist jacent una comitiva nomenada “les capes”, que representen els antics senyors i  amos de possessió, tots ells amb la seva característica capa pagesa. Nombrosos festers, abans faies de càrritx, alcen les seves flamarades al llarg de tot el trajecte.
Evidentement, també es realitza la processó dels dijous Sant, que té com a tret més original una sèrie de quadres plàstics situats al llarg del seu recoregut, i que representen diversos pasatges de la passió de Crist. El diumenge de Pasqua tampoc falta, com a tota Mallorca, la processó de l’Encontrada.
El dilluns de Pasqua el pollencins celebren la festa del Puig. L’Arxiduc Lluís Salvador en la seva visita a Pollença ja en va fer esment, tot i que durant el sexenni (1868-1974) entrà en franca decadència. En aquest dia els pollencins pujaven al Puig, allà se celebraven una sèrie d’actes religiosos i també festius, entre els quals destacaven les danses. La més interessant era l’anomenada “Mateixa del Batle”, que era la darrera que es ballava. Els seus protagonistes eren un jove que havia guanyat aquest honor gràcies a un sorteig i a la seva parella que havia estat elegida per ell mateix. Aquesta baixava del puig de bracet amb el batle i el seu estimat i a la vila eren rebuts per la resta de la població. Cal afegir que per participar en el sorteig, era necessari que abans s’hagués fet una donació que servia per a sufragar les despeses de la “romeria”.
En l’actualitat els pollencins segueixen pujant el puig en la mateixa data, allà es fa una missa i després diversos jocs i activitats. I per dinar dinar es costum menjar-se les tipiques panades de carn i de pesols, així com les formatjades, un pastissos tipicament pollencins. Per desgràcia, des de 1869 ja no és balla la Mateixa del Batlle ni la festa té l’esplendor de temps passats, quan el poeta per excel.lencia va escriure estrofes com aquesta:

Quan riu la Pasqua florida
darrera l’hivern que fuig
Pollença alegre convida
per la gran festa del Puig..



Corpus Cristi
El Corpus Cristi conserva les Aguiles i Sant Joan Pelós (Sant Joan Baptista), que surten en la característica processó que recorr els principals carrers del casc antic. Les Àguiles es relacionen amb el gremi dels teixidors, amb un caire civil i heràldic que tendria l’àguila de Barcelona com la major de tot l’estol. Tanmteix, falten proves documentals per acabar de donar validesa a aquesta afirmació. Altres autors, encavi, les hi donen un caràcter estrictament religiós, es a dir una al.lusió a l’altesa i grandesa del Fill de Déu fet home, representat per l’àguila de l’evangelista Sant Joan. Polèmiques a part, el que si està fora de tot dubte és la seva antiguitat, ja que estan documentades al segle XVIII, tot i que el seu origen sigui anterior. Són similars als cavallets, amb la diferència que es tracta de dues al.lotes dins el cos de dues àguiles, profusament adornades amb joies exclusivament deixades per a l'ocasió. Val a dir que la seva indumentària actual està farcida de reminiscències decimnòniques, ja que les àguiles clàssiques medievals de les terres catalanes i valencianes eren fetes de cuiro i no deixaven veure més que el peus del home o bastaix portador. Fins i tot el vocabulari que s’emplea per definir certes pessess té reminiscències del segle passat. Sant Joan Pelós, per la seva part, és un jove que dansa davant les aguiles, amb la cara amagada sota una mascara que figura el Sant, un anyell en un braç i amb l'altre una creu. El ball es fa al so de guitarres, mandúrries i violins, encara que les àguiles també fan sonar les seves castanyetes.
El Corpus a Pollença encara es una festa molt sentida, tot i que ha perdut una part de la seva grandiositat, quan era una de les fites més assenyalades del calendari festiu-religiós anual.  De fet, si per Sant Sebastià s’estranava la roba d’hivern, per el Corpus es feia el mateix per la d’Estiu.



Festes de Sant Pere i de la Mare de Déu del Carme
Al Port de Pollença es fa festa per Sant Pere, patró dels pescadors. Durant uns dies, al voltant del 29 de juny, hi ha ball de bot, trobades de xeremiers, concerts varis de música, homenatges a antics pescadors, havaneres... Mentre que en honor a la Mare de Déu del Carme es fa un recorregut en barca per la badia de Pollença, a més de tot un seguit d'actes cívico-culturals. Antigament, també, aquest era el dia en què ballaven els cossiers.



La Patrona
Dia 2 d'agost és la Patrona de Pollença, la festa major per execel.lència. Com a totes les celebracions d'aquesta mena, es duen a terme una sèrie d'actes cívics i religiosos, aquests darrers en cert retrocés, tot i que l'Ofici del dia 2 encara sigui molt sentit pels pollencins. Es pot dir que des del 1970, les festes comencen amb el tradicional Pregó, que és lletgit en el Claustre de Sant Domingo ple de gom a gom. Al finalitzar  el discurs, la banda de música fa un petit concert que acaba amb l’Alborada i amb l’himne del poble, el “Visca Pollença” de Pere Melià. Entre els actes cívics destaca la tradicional Alborada, que fou interpretada el 1882 per primer cop. En el dia d'avui la banda comença a tocar les seves melodies en els carrres de Pollença a les 5 de la matinada, amb el previ silenci dels assistents ja que significa el despertar del poble. El ball dels cossiers també és un dels actes importants de la Patrona. El 1981 foren recuperats després de 71 anys de la seva desaparició i, a més, foren incorporats a aquestes festes ja que abans ballaven per Sant Pere.  Els cossiers de Pollença són interpretats per una dama i dotze danzaires, però no  hi ha cap personatge que representi el dimoni -fet habitual en la resta de  tradicions pollecines que s’han conserservat- i la dama es una al.lota, en comptes d’un home. En aquests aspectes, així com en el seu nombre, els cossiers pollencins són diferents dels d’Algaida i Montuiri, per exemple.
Evidentment, a part dels actes ja descrits, no falten en els dies següents al Pregó, les  verbenes, jocs infantils, exposicions d’arts plàstiques, focs artificials... i el Simulacre de Moros i Cristians, que ha esdevingut amb el pas del temps, l'acte més important i característic de la Patrona. Bàsicament, es tracta de la commemoració de la victòria dels pollencins (cristians) sobre els corsaris (moros) de Dragut, que la nit del 30 al 31 de maig de 1550 varen atacar la vila de Pollença. La tradició diu que Joan Mas va invocar la Mare de Déu dels Àngels, la patrona de la vila, i per aquest motiu varen poder vèncer a un exercit molt superior format per 1500 homes. La primera notícia del simulacre data del 1860, tot i que podria haver començat uns anys abans. L'acció comença a la plaça de l'Almoina -la Font del Gall-, amb la trobada dels capdavanters de les dues hosts, Joan Mas per part dels pollencins i Dragut i el seu lloctinent -el renegat- per part dels moros. A les 7 de l’horabaixa, i després que Joan Mas invoqui la Mare de Déu, es produeix un fort i impressionant xoc dels dos grups de combatents que dona una gran originalitat al simulacre. A poc a poc, els corsaris van reculant seguint el carrer Major, i, en arribar a Can Nogués, surt l’Ajuntament Vella, es a dir l’antiga Universitat, que s’incorpora al combat. En arribar a  l'Església de Sant Jordi, on tronen els canons dels cristians, se separen els contendents i es refà un altre combat, tot i representant l’alliberament de les dones, homes i nins que els corsaris havien tancat dins el temple. El simulacre acaba a l'antic camp de can Escarrinxo, a la sortida de Pollença de cap al Port. En aquest cas es tracta de la recreació de la darrera batalla que a prop d'aquest indret va tenir lloc. Així, després de tres enfrontaments, l'heroi pollencí pren la bandera corsària de la mitja lluna i es dirigeix a la Parròquia amb la resta de cristians a cantar un Te-Deum d'acció de gràcies per la victòria, que sempre ha estat el de Mossen Miquel Tortell.
S’ha d’assenylar que desde el 1988 els principals càrrecs del Simulacre, això és en Joan Mas, Dragut, el Lloctinent, l’Abanderat i l’Ajuntament Vella, són elegits per votació popular durant les primeres setmanes del mes de juliol; a causa del seu èxit aquest acte s’ha convertit en el començament oficiós de les festes. Coincidint amb el temps, es varen reformar els vesits de Dragut i l’Ajuntament vella, adoptant un estil molt més versemblant i històric. Tanmateix, Joan Mas i la resta de cristians segueixen portant els calçons a l’ample i la camissa de brinet de color blanc. Una vestimenta, en la vessant femenina, que han anat adoptant les dones des de fa una vintena d’anys, ressultant una forma més de participació a la festa. 
Avui, encara que no sempre ha esta així, la Patrona acaba amb un important castell de focs artificials, que, des de fa uns anys, té lloc a la Plaça de ca les Munnares, en comptes de la del Mercat. També fins fa poc temps la banda de música interpretava  l’Alborada i el Visca Pollença just abans de l’encesa dels focs, a les 12 del vespre, però avui aquesta tocada té lloc a la finalització del Te-Deum, a la Plaça Major amb la presència d’en Joan Mas.
Però no cal acabar aquesta breu descripció de la Patrona sense parlar de la seva massificació, ja que s’ha convertit en un referent festiu i tradicional de tota Mallorca. Aquest fet, alhora que enorgulleix als pollencins per la importància que agafen les seves festes, no ha deixat de crear problemes d’interpretació, ja que la massificació que es produeix el vespre de l’Alborada ha donat lloc a una mena de festa paralel.la de nova creació que no és entesa ni compresa per una gran part de la població. Per això, cal remarcar que la Patrona ha de ser considerada com el que realment és, com una manifestació tradicional pollencina que té com a objectiu més important recordar quines són les nostres arrels com a poble.  



La Fira
El quart diumenge després de Sant Lluc -dia 18 d'octubre- se celebra la Fira de Pollença -normalment el segon diumenge del mes de novembre-, que també té una llarga tradició històrica. Actualment ha tornat recuperar el seu caràcter comercial, sobretot pel que fa als productes artesanals, ja que a l'interior del claustre de Sant Domingo hi ha una important mostra de productes d'artesania mallorquina. Els dies de fira són els dissabtes, el diumenge -dia de la fira- i els dilluns o la segona fira. El que vol dir, respecte a èpoques no massa llunyanes, que ha desaparegut el Firó, és a dir el dimecres que tancava la Fira.

 

EL FESTIVAL DE MÚSICA I EL CERTAMEN DE PINTURA

El 1960 la delegació pollencina de “Juventuts Musicals” va organitzar una actuació de música clàssica al saló d’actes del Club Pollença. Actuà el flautista Salvador Gratacós acompanyat al piano per Ignasi Furió. L’éxit de l’esdeveniment, que va ser remarcat per la premsa regional del moment, i l’empenta del components de l’agrupació a més de l’impuls del batle Batomeu Siquier Bauçà, varern atreure l’atenció del famós violinista Philip Newman. Tot plegat va fer possible que el 1962 començàs el Festival de Pollença, que any rera any anà guanyant en prestigu i qualitat musical. El seu èxit no va ser aliè a la reforma del Claustre de Sant Domigo, que en les mateixes  dates es va remodelar per acollir els concerts els mesos d’agost i setembre, principalment. Montserrat Caballé, Andrés Segovia, Leon Spierer, Victòria de los Àngeles, Alfredo Kraus, Teresa Berganza, l’orguesta Nacional d’Espanya, El Coro de la Filarmònica Romana, Jacques Loussier Play Bach Trio, l’Orguestra Nacional de França, Matislav Rostropovic, Yehudi Menuhim i tants d’altres, formen una nòmina impressionant d’interprets que han donat a conèxier el nom de Pollença al món sencer i l’han elevat fins a les quotes més altes de qualitat musical.
Des del 1976 Sa Majestat la Reina Donya Sofia és la presidenta d’honor del festival i en l’actualitat n’és el director artístic Eugen Prokop.
Simulatneament a la creació dels concerts musicals va néixer el Certamen Internacional de Pintura.  També al Club Pollença s’organitzà el 1961 una exposició pictòrica en el marc de les festes Patronals d’aquell any. El seu èxit va fer que l’any següent es creàs el “I Salón estival de Pintura”, premi Llorenç Cerdà. El 1968 canvià el nom per el de Certamen Internacional de Pintura, que el 1984 seria de Pintura i Escultura. Un alre cop el 1995 es toranà a redifnir adoptant el la forma actual de Certamen Internacional d’Arts Plàstiques. Amb tots aquestes denominacions no es fa sinó demostrar l’adaptabilitat del Certamen als nous llenguatges artístics que es van imposant en el món de l’art.
Fins aquesta darrera data el Certamen sempre va estar localitazat a les galeries del Calustre de Sant Domingo, el que va acabar de dignificar-lo, alhora que convertien aquest indret en el centre cultural per excel.lencia de Pollença. Des del 1995, ha caviat d’ubicació així com de dates, ja que l’exposició es fa a l’església de Sant Domingo anexe al Claustre i s’inaugura a principis del més de juliol. Així,  després de pasasr per diverses visicituts, entre les quals cal destacar que no es va celebrar els anys 1993 i 1994, el Certamen ha tornat a recobrar un gran impuls, tot i que sense arribar a la seva època d’explendor.   
Entre els artistes gaunyadors cal nomenar a Cassimir M. Tarrassó que va ser el primer el 1962, Dionís Bennàssar, Miquel Llabrés, Miquel Vives, Joan Bennàssar, Joan March, Josep Guinovart, Ferran Aguiló (en escultura), Pere Quetgles “Xam”, Eugen Holbrook. Ben Jackober (en escultura) i Susy Gómez que n’ha estat la darera (1999).